Isaac Albéniz
Isaac Albéniz va néixer a la localitat gironina de Camprodon el 29 de maig de 1860, y des de molt aviat mostrà un talent poc comú per a la música. Als quatre anys, aquest precoç intèrpret debutà com a concertista de piano en el teatre Romea de Barcelona, ciutat a la que la família s'havia traslladat poc temps després del seu naixement, i l'any següent, en 1865, començà estudiar aquest instrument amb el mestra Narcís Oliveras. La seva germana Clementina Albéniz, que també era una pianista bastant precoç, l'acompanyà des de llavors en algunes de les seves actuacions públiques.
Donada l'excepcional mestressa que el petit Isaac demostrava davant del públic, quan comptava només set anys es traslladà a París, on estudià amb el cèlebre professor Marmontel, el qual havia estat professor de diversos compositors francesos com Georges Bizet i Claude Debussy. En aquell mateix intent, sense èxit, matricular-se en el Conservatori de París, on se l'hi negà la inscripció precissament a causa de la seva curta eadad.
De tornada al nostre país, Albéniz es va instal·lar a Madrid, al Conservatori del qual no li van plantejar cap problema per matricular-se i on va poder prosseguir els seus estudis sota la tutela del professor Manuel Mendizábal. A partir de llavors es va donar a conèixer com un excel·lent virtuós i improvisador davant del teclat. No obstant això, Albéniz no es va conformar a continuar progressant segons les vies ordinàries en els seus coneixements musicals, i per aquest motiu va preferir dedicar-se a fer concerts públics.
Quan tant sols comptava dotze anys d'edat emprengué una gira per diverses ciutats castellanes i andaluses, on interpretava un repertori certament complex per un pianista de la seva edat, i en el que s'incloïen obres de Scarlatti, Bach, Mozart, Beethoven, Schumann i Chopin. Les seves ànsies d'aventura es van evidenciar aquell mateix any, quan es va embarcar de forma clandestina cap a Amèrica, on va sobreviure portant una vida bohèmia i realitzant concerts clàssics i d'entreteniment en locals de tot tipus. Albéniz, pianista adolescent, va visitar Argentina, Brasil, Puerto Rico, Cuba i Estats Units, país al qual va tornar més tard, el 1875. Va romandre durant una mica més d'un any al Nou món, i, el terme de aquest camí, es va traslladar a Leipzig, on va assistir a cursos de perfeccionament de piano impartits per Carl Reinecke.
La relació amb Franz Liszt
Al cap d'uns quants mesos, Isaac Albéniz va tenir la possibilitat de conèixer el rei, que va sentir immediatament una gran simpatia pel jove i va procurar que se li concedís una pensió que li havia de permetre traslladar-se fins a Brussel·les, al Conservatori del qual va rebre lliçons de Gevaert, Brassin, i on, per altra banda, va obtenir un primer premi de piano. Aleshores comptava amb una altra subvenció, que li havia estat concedida pel comte de Morphy. El 1880, Albéniz va conèixer a Budapest una autèntica institució del piano del segle XIX, que impartia lliçons a la capital hongaresa i altres ciutats del continent.
En realitat, Liszt viatjava per tot Europa seguit d'un grup nodrit però selecte d'estudiants, que tenien així l'oportunitat d'assistir a la vida d'un professional reconegut del teclat. L'amistat que va sorgir entre el vell mestre i el jove Albéniz va durar fins a la mort del primer, esdevinguda el 1886, encara que l'exemple d'aquest va acompanyar el pianista català durant tota la vida. En certa manera, i com el cas de Liszt, la pàtria del músic de Camprodon era, sobretot, el piano.
Això no vol dir que Albéniz no s'inspirés en la música del seu país a l'hora d'escriure les seves obres, i de fet es pot considerar el fundador de l'escola nacionalista espanyola. D'altra banda, va ser la producció d'Albéniz la que va donar a conèixer el folklore espanyol a gran nombre de compositors francesos, des de Emmanuel Chabrier, fins a Maurice Ravel, els qui no havien entrat en contacte de forma directa amb aquest patrimoni musical, sinó que hi van penetrar a través de les partitures del mateix Albéniz. En certa manera, es pot dir que les obres d'aquests compositors no es van inspirar en el folklore espanyol, sinó en l'elaboració que fes del folklore el músic català.
A principis de la dècada de 1880, Albéniz va començar a sentir la necessitat d'expressar-se també en el terreny de la composició, després de diversos anys en què el seu principal interès havia estat, sens dubte, la interpretació pianística, amb què ja havia aconseguit grans èxits i un notable reconeixement internacional. Daten de l'any 1882 els seus primers intents de composició de música lírica, en concret sarsueles, així com algunes peces per a piano el denominador comú del qual era el de propiciar el virtuosisme de l'intèrpret, com ara valsos, minuets, pavanes, masurques i impromptus, inspirats en els grans noms dels pian. L'any següent, i després d'una sèrie de gires per Amèrica del Sud i diferents ciutats espanyoles, es va instal·lar a Barcelona, on va contreure matrimoni amb Rosina Jordana.
Per aquelles dates, Albéniz va conèixer el prestigiós musicòleg Felip Pedrell, a qui s'ha d'identificar com l'autèntic ideòleg de la música nacionalista a Espanya. Pedrell recull cançons tradicionals de tota la Península, i va ser ell qui va impulsar Albéniz a apassionar-se per la música espanyola. Una de les lluites que duia a terme Pedrell amb la seva tasca de donar a conèixer l'important patrimoni musical espanyol era ampliar les opcions dels compositors espanyols, que semblaven limitar-se fins llavors a seguir els corrents musicals europeus o bé a escriure només sarsueles. Gràcies a Pedrell, aquelles primeres obres per a piano compostes per Albéniz, que traspuaven influències de Schumann, Mendelssohn i Liszt, van deixar pas a partir de llavors a composicions que, com la Suite espanyola, escrita el 1886, s'inspiraven en els ritmes i els temes populars del país.
Els anys de maduresa
El 1885, després de traslladar-se de nou a la capital espanyola, Albéniz va prosseguir la seva tasca com a compositor i intèrpret de piano. Dels anys següents daten obres com els Records de viatge, del 1887, una composició orquestral que porta per títol Escenes simfòniques catalanes, escrita el 1889, així com una suite de sis peces breus per a piano conegudes amb el nom d'Espanya, que anunciaven certa manera molts dels temes de la seva òpera Pepita Jiménez, conclosa el 1895 i estrenada un any després. En efecte, a partir de 1890, Albéniz es va sentir atret de forma molt notable per la música teatral, i tres anys més tard, el 1893, va començar la composició d'una òpera còmica, The magic opal, a la qual seguí, el 1894, la sarsuela San Antonio de la Florida i, el 895, Henry Cliford.
El 1890, el músic gironí es va establir a Londres, on va entrar en contacte amb un financer anglès que es deia Francis Burdett. A partir d'aquesta data, i fins al 1893, Albéniz va haver de compondre un bon nombre de partitures destinades a musicar els poemes i llibrets que aquest mecenes escrivia. No obstant això, aquesta pesada tasca, que es veia agreujada per la mediocritat dels textos del financer, el va possibilitar, poc després, instal·lar-se a París i estudiar amb Paul Dukas i Vincent d'Indy. Daten d'aquesta època les seves relacions amb Debussy i Gabriel Fauré, així com la seva entrada com a professor a la Schola Cantorum, fundada per D'Indy. En aquell moment, Albéniz va decidir renunciar a la seva carrera com a virtuós, a causa del seu precari estat de salut, i es va concentrar de forma plena en la composició.
Entre les obres més destacades d'aquells anys cal assenyalar les peces per a piano Cantos de España i La Vega, així com el Concert fantàstic per a piano i orquestra, totes elles de 1897, així com la Rapsòdia espanyola per a piano i orquestra, de 1898, i l'obra orquestral Catalonia, de 1899. En 1896, i Deux morceaux de prose de Pierre Loti, escrits l'any 1899.
En aquella època, Albéniz sentia que els cercles culturals espanyols amb prou feines prestaven atenció a la seva contribució, mentre que a França i altres països se'l considerava una de les fugures més interessants del panorama musical europeu. S'ha afirmat que Albéniz era un exiliat voluntari, ja que preferia romandre a París, on la seva música aconseguia el ressò que al seu parer mereixia, abans que tornar a Espanya. Tot i això, entre el 1900 i el 1902, va tornar a instal·lar-se a Barcelona, encara que, el 1903, decebut de nou per l'acollida que va rebre, va tornar una vegada més a la capital francesa, on va escriure les seves últimes composicions importants.
Iberia
Entre 1905 i 1908, Albéniz va compondre Iberia, una de les obres mestres absolutes del repertori pianístic de tots els temps. Es tracta d'una sèrie de dotze peces que el seu autor va agrupar en quatre quaderns de tres peces cadascuna. Amb posterioritat, el compositor francès Deodat de Severac va concloure una tretzena composició, Navarra, que Albéniz havia deixat inacabada quan va morir. El primer quadern comença amb una melodia lenta, de gran bellesa i lirisme contingut, titulada Evocacion, que es basa en certs ritmes bascos. Prossegueix amb El Puerto, d'animat ritme inspirat en el folklore andalús, i conclou amb El Corpus en Sevilla, que il·lustra aquesta processó amb gran mestria i fidelitat. Al segon quadern se succeeixen Rondeña, de ritme incisiu, Almeria, que segons el compositor s'havia d'interpretar de forma despreocupada i suau, però amb el ritme ben marcat, i Triana, dedicada a l'homònim barri de Sevilla, i que és un dels punts culminants de tota la col·lecció.
El tercer quadern comença amb una altra de les peces més representatives no només d'Iberia, sinó de tot el catàleg del músic gironí, El Albaicín, dedicada al barri granadí. A aquesta il·lustració els segueix una altra peça anomenada El Polo, esquinçada partitura que es basa en un ritme flamenc del mateix nom, i que el compositor francès Olivier Messiaen va qualificar més tard com a genial i fatalista. El quadern es tanca amb Lavapies, que evoca una festa en aquest barri típic de Madrid, i que constitueix, juntament amb Evocación, l'única peça d'Iberia que no s'inspira en el folklore andalús.
L'últim quadern es compon de Màlaga, obra en què ressonen ressons gitanos; la suau i tranquil·la Jerez, i, en darrer lloc, Eritanya, que s'inspira en una posada situada als afores de Sevilla.
A Iberia es resumeixen tota la saviesa compositiva i el virtuosisme pianístic d'Albéniz, i es detecten influències de Chopin i, sobretot, Liszt, encara que també Scarlatti i Debussy. Alhora, aquesta recopilació d'obres per a piano no poc en els compositors posteriors a Albéniz. Entre ells, és imprescindible parlar de Maurice Ravel, així com d'Olivier Messiaen, que en una ocasió declarava, en referència a Iberia: <<És la meravella del piano, l'obra mestra de la música espanyola, una composició que es pot situar en un alt rang, potser més elevat, entre les estrelles de primera magnitud de l'instrument rei>>. Fins i tot un dels capdavanters de la música contemporània, l'alemany Karlheinz Stockhausen, va reconèixer el seu deute amb l'obra d'Albéniz. Iberia no només va ser l'obra cimera d'Albéniz, sinó que en certa manera va resultar ser el testament musical. Fins a la data de la seva mort, el músic de Camprodon amb prou feines va escriure res més que les Quatre cançons, del 1909, doncs aquell mateix any, i quan comptava tan sols quaranta-nou anys, moria a la localitat basco-francesa de Cambo-les-Bains (en català Kanbo), a conseqüència d'una nefritis.