Joan Maragall i Gorina va néixer a Barcelona el 10 d'octubre de 1860. A catorze anys acabat el batxillerat, el seu pare volgué incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topà amb la seva resistència, i, finalment, li permeté d'ingressar, el 1879, a la facultat de Dret. Aquest enfrontament amb el pare, fabricant, marcà profundament, segons ell mateix explicà en unes Notes autobiogràfiques, la seva concepció de la literatura com a passió total i com activitat rebel i socialment marginada. L'acabament de la carrera el 1884 fou l'inici d'una nova crisi: la de la contradicció entre les seves aspiracions romàntiques i la perspectiva d'una probable adaptació a una pacífica vida burgesa. Vers el 1890 ja havia resolt la crisi, gràcies a una resignada acceptació de la seva pertinença a la pròpia classe, la qual, tanmateix, tot i que reconeixia com a seva, menyspreava, no tant per les seves característiques genèriques com per les seves peculiaritats locals: mediocritat, conservadorisme, manca de refinament. Dos fets coronaren aquest seu procés d'integració: l'ingrés el 1890 al <<Diario de Barcelona>> i el casament el 1891 amb Clara Noble Malvido, d'ascendència no catalana amb la que tingué 13 fills. Alhora, però, se li anava consolidant la vocació literària a mesura que creixia la seva cotització entre un grup reduït --però molt prestigiós-- d'intel·lectuals (entre els quals Josep Yxart), que el 1891 li publicaren, com a present de noces, la seva primera plaquette, Poesies originals i traduccions. La novetat de la seva poesia consistia en un rebuig molt conscient de la retòrica del romanticísme autòcton i un retorn a l'expressió senzilla d'experiències afectives reals, feta, no pas en termes introspectius, sinó a través de visions de la natura. A la darreria del 1892 la seva vocació intel·lectual era ja fermament establerta. 
D'una banda, la seva condició d'hereu burgès, plenament assumida, li'n permetia de lliurar-se a la literatura amb una dedicació professional absoluta, sense, però, haver de dependre'n econòmicament. D'altra, concebia i duia a la pràctica l'ambició d'esdevenir l'agitador de la burgesia, empenyent-la cap a una ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna. La seva campanya periodística de 1892/93 és, en resum, un dels factors bàsics en l'aparició del modernisme. En aquest interval de temps visqué en un estat d'exacerbada febre ideològica: rebutjà tota tradició, defensà l'aventurisme intel·lectual i professà un aristocratisme anarquitzant i nietzscheà. É l'actitud expressada en poemes com Paternal i Excelsior, del seu llibre Poesies (1895), que s'obre amb L'oda infinita (1888), on Maragall exposa una doctrina poètica a la qual resta fidel sempre més.
Dues idees hi són fonamentals: la del poeta com a visionari i mèdium d'una realitat transcendent que, tanmateix, només pot ésser copsada, en moments de gràcia, a través de les seves manifestacions naturals i mitjançant els sentits, i la de la inextricable identificació de poesia i vida. Aquesta poètica rep plasmació pràctica en les visons del paisatge de la secció Pirinenques, en tre elles la del famós poema La vaca cega. El primer recull revela alhora unes inclinacions decadentistes típiques del moment inicial del modernisme. Maragall reaccionà aviat en contra, veient-hi un malaltís perill d'impotència, i tornà a defensar un vitalisme optimista, que considerà més adient amb la conjuntura històrica catalana i amb el que veia com a trets essencials de la <<raça>>. En això coincideix amb un moviment més ampli, dins el modernisme, de rebuig del decadentisme, que reflecteix un punt dolç històric d'equilibri entre les vel·leïtats messiàniques i rebels dels joves intel·lectuals i els interessos d'una burgesia temptada pel nacionalisme com a opció política.
En els poemes recollits el 1900 a Visions i Cants Maragall aportà a aquesta ideologia dos elements essencials: el mite, en les Visions --intents de trobar en el llegendari "las madres del alma catalana"--, i l'himne en els Cants. 
Els primers anys del segle XX, però, el nacionalisme es configurà sobretot en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s'identificà, no sense una certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. Els seus articles --Articulos del 1904, edició d'homenatge-- expressen sovint posicions idèntiques a les dels dirigents de la Lliga Regionalista, i es fa un costum de comentar els texts pastorals del bisbe Torras i Bages. Les disperses (1904) apleguen poemes originals i versions de Goethe, de qui havia publicat Ifigenia á Taurida (1898).
En el nou recull Enllà (1906) la seva poesia perd el to més exaltat i la primacia de la intenció nacionalista i es concentra en la vena naturista. Maragall hi sotmet el mite del comte Arnau a una pregona i significativa revisió. La seva concepció de la poesia, exposada a l'Elogi de la paraula (1909), revela una posició militant contra l'esteticisme i el cosmopolitisme tant d'una certa tendència modernista (Zanné, Alomar, etc) com del naixent noucentisme. Maragall esdevingué, així, el pontífex d'una nova onada de modernisme de procedència rural (Puig i Ferreter, Caterina Albert, Aurora Bertrana, etc.) visionaris i anarquitzants, però també fomentà, involuntàriament, una reacció localista i tradicionalista (, , , etc).