Les dades anteriors situen Oliver, com assenyalaren Joaquim Molas i Batllori i Josep Maria Castellet, entre els altres dos escriptors provinents de grans famílies: Joan Maragall i Santiago Rusiñol, al bell mig d'una cultura sostinguda per fills de pagesia rica o petita burgesia. 

Era el quart fill d'una família d'onze germans, de la qual en fou l'únic en viure més anys. La infància ens dirà a Circumstàncies, la recorda feliç, pròpia de nen ric (<<Jo vaig tenir set dides>>), un espai on era <<el més fort /i l'inventor de jocs, /i el més aspre també>>; allò que, potser, havia estat <<el millor d'una llarga vida>>. 

Estudia als Escolapis de Sabadell, <<que era una calamitat>> i de l'any 1916 al 1921 estudia, com pertoca, la carrera de Dret a Barcelona. L'any 1920, però, havia començat a actuar el grup de Sabadell...

El grup de Sabadell fou alguna cosa més que una colla de joves desvagats i plagues, provocadors i irònics; fou un moviment d'avantguarda que dinamitzà la vida cultural d'una ciutat durant un bon plec d'anys. Armand Obiols, Joan Oliver, Francesc Trabal i Ricard Marlet, entre d'altres, fundaren l'Associació de Música, on actuaren noms tan prestigiosos com Wanda Landowska o Ricard Viñes, i en plena dictadura Primo de Rivera aconseguiren el control del Diari de Sabadell, des d'on practicaren un periodisme intercalat amb la creació literària, agut, dinàmic, molt intel·ligent i també molt sorneguer. Des dels estirabots més forassenyats fins a la crítica antijocfloralesca, passant per una estètica que es resum en una frase, <<la tècnica de la impopularitat>>, aquella colla de joves practica l'avantguarda més moderna i, en alguns aspectes, s'avança al surrealisme francès. L'any 1925 el grup es consolidarà amb la creació de les Edicions La Miranda, que pblicarà, en primer lloc, L'any que vé, signat per Trabal però preparat per tot el grup. Les experiències d'aquells anys deixaren petjades en l'obra posterior de Pere Quart.

L'any 1926 ja viu a Barcelona i el 1928 dóna conèixer Una tragèdia a Lil·liput (el lloc de les petites coses, de les mesquineses). Col·laborant en diferents diaris, anirà publicant Gairebé un acte a Joan, Joana i Joanet, peça curta que servirà, anys més tard, per construir Primera representació, i que surt en tres números de <<Mirador>>;  Les Decapitacions el 1934, el primer llibre de poemes (si descomptem un llibre del 1918 anomenat Primícies) i la comèdia Cataclisme, estrenada el 1935 al Teatre Fortuny de Reus.

Amb l'arribada de la guerra civil les activitats de Joan Oliver es multipliquen; fundador de la Institució de les Lletres Catalanes, organitzador de les Biblioteques del Front (<<hi anaven amb el bibliobús<<) essent cap de publicacions de la Conselleria de Cultura, i, quan arriba la desfeta, amb Trabal, organitzador, per encàrrec Carles Pi i Sunyer, de l'evacuació dels escriptors antifeixistes. Alhoora escriu constants articles a Meridià, Mirador, La Publicitat, etc., que van des de la teoria teatral fins a la crítica literària, passant per l'article polític. I publicant...Allò que tal vegada s'esdevingué (estrenada més tard a la Sala Guimerà de Mèxic, el 1954) el 1936, Bestiari el 1937 (premi Joaquim Folguera) i Contraban.

Però aquest Oliver sorneguer i en certa manera combatiu es posarà al servei de les circumstàncies i, aguditzant la combativitat, canviarà d'estètica: de la crítica a la militància. Neix, fruit d'aquest raonament, l'Oda a Barcelona (enllaçant amb la tradició de Maragall i Verdaguer) i una de les peces cabdals, La fam, estrenada el 1938 i que rep el premi Teatre Català de la Comèdia. No és un Oliver plaga, d'humor franc, sinó més aviat un home que es debat entre l'esperança i la por, que accepta la revolució però n'és crític, que, per damunt de tot, odia la repressió i és conscient del que representaria la derrota, una derrota que definitivament arriba.

Passada la frontera serà un dels intel·lectuals que com Trabal i Mercè Rodoreda, s'hostatjarà al castell de Rossy-en-Brie, però el mateix any 1939 marxarà cap a Buenos Aires i el 1940 el trobem instal·lat, de manera definitiva, a Santiago de Xile, on s'encarregarà d'un espai radiofònic titulat Guerrillas del aire, que relata episodis de guerra. Col·labora en diferents diaris i l'any 1947 funda la col·lecció El Pi de les Tres Branques, amb l'ajuda de Xavier Benguerel. Publica Saló de tardor i l'any següent, el 1948, emprèn el viatge de retorn a Catalunya. Des del vaixell escriu Epístola d'alta mar, obra en certa manera allunyada de la melanconia de Saló de tardor (No es pot oblidar que està tornant) i amb un punt d'ironia de l'Oliver anterior: T'escric, amic de Xile / a bord d'un quatre pals / més lent que l'intel·lecte / dels retardats mentals. 

Ja a Barcelona rep el sotrac de la mort de la seva esposa de leucèmia(Adéu clavell, estrella! / Un vampir --feia el metge / li va xuclar la sang preciosa) i comencen les persecucions policials amb la pèrdua del passaport. Oliver, però, Coquí, llamenc, gallòfol, no s'aturarà i durant uns llargs i difícils anys es reunirà, discutirà, impulsarà, escriurà i sempre exercirà el vell art de la rebel·lia. Quan pren part en la Caputxinada, l'any 1966, ja és un ídol de la joventut. Paral·lelament a la tasca política, s'anirà succeint la tasca intel·lectual: importants traduccions que s'inauguren amb el Misantrop de Molière (impressionant), l'any 1951; direcció de la primera època de la col·lecció El Club del Novel·listes; col·laboració a Destino (quan la revista feia catalanisme en castellà) i a Serra d'Or; i tot el reguitzell de publicacions: Terra de naufragis, (1956); Ball robat, (1958); Primera representació, (1959); Vacances pagades, (1950), obra que rep el premi Ausìas March i la Lletra d'Or; La gran pietat, (1961); Dotze aiguaforts de Josep Granyer (l'amic), (1962); Circumstàncies, (1968), i, el 1970, el premi d'Honor de les Lletres Catalanes. L'any 1977 edita Quatre mil mots i el 1980 rep l'homentage públic de la intel·lectualitat catalana en el teatre Romea de Barcelona. Per fi, el 1981, surt l'última creació literària, Poesia empírica, llibre ambiciós i, en certa manera, diferent, que li representa un nou premi, el de la Generalitat. Respectat i estimat, fa molt que va esdevenir un mestre. Ara, a més, és un mite. Vinculat a un poble que, més que viure la història,  la va patir, Joan Oliver en fou un testimoni literari, irònic, murri, intel·ligent, invariablement honrat.