Malgrat la coincidència de cognom, aquesta dama no tenia cap parentiu amb homònim secretari del Führer. Fou una auxiliar de presons itinerant per diversos camps de concentració i extermini (Lichtenburg, subcamp de Ravensbrück (1938), Ravensbrück principal (1939), Auschwitz II i subcamp Budy (1942). Hindenburg (1944), de nou Ravensbrück (en5) 1945). En tots ells va deixar memòria del seu bon fer, mereixent els sobrenoms de Mostela <<la Dona dels Gossos>>.

Es deia que, abans de fitxar per les SS, havia intentat ingressar en un convent o fins i tot que hi havia missionera a terra d'infidels. Més segur és que va ser zeladora en un psiquiàtric i que es va ficar a nazi per progressar a la vida (com tants altres)
                -I vostè per què va ingressar a les SS? - li va preguntar el fiscal.
                -Per la paga. Devia viure d'alguna cosa.

Bona resposta. El ventall de possibles llocs de treball a què hauria pogut optar es reduïa notablement, atès que estava una mica maldat de l'ideal ari predominant al Reich. La naturalesa l'havia desafavorit físicament: 1, 52 d'estatura, coixa, mal color, desgrenyada i francament lletja, cosa que potser expliqui (encara que no disculpi) cert dèficit d'autoestima i una necessitat de compensació emocional a la qual bé va poder buscar sortida acarnissant-se amb els presoners.

Denunciada per alguns supervivents de l'Holocaust, el comandant fiscal Munro li va preguntar durant el procés de Bergen-Belsen.
                  -Se l'acusa d'haver atiat un pastor alemany contra interns debilitats per la gana...(Una va ser la jueva Dora Szafran, del bloc 15, que va veure com la Bormann incitava el seu pastor alemany per atacar una confinada. Va fer que el gos anés a la gola, va explicar. Poc després, va morir. Ada Bimko, metge jueva al camp, va reconèixer que al petit hospital arribaven dones amb tremendes mossegades. La primera mossegada va ser una jueva grega de nom Alegre Kalderón, evidentment sefardita descendent d'espanyols.)

                   -Em confonen amb la zeladora Kuck, que tenia un gos gran.
                    -...i d'haver administrat pallisses brutals amb una porra de cautxú a moltes dones. És cert això?
                    -Una porra de cautxú?-responia amb el necessari aplom-. Ni tan sols sabia què era fins que li vaig veure a un soldat britànic a la presó de Celle. 

                     -També se l'acusa d'haver participat a la selecció dels condemnats a la cambra de gas.
                     -Mentida! La meva obligació era vigilar la formació per passar llista als matins i a la nit.
Només va reconèixer que alguna vegada se li havia escapat alguna bufetada amb algun intern descarat o revoltós i que mai no va passar d'aquí.

Pro havien sobrat testimonis del contrari, que a més la van assenyalar com la guardiana més odiada del camp i la més cruel.

El dia de la sentència, el fiscal Munro se'n va apiadar (coneguda és l'afició dels britànics a les estrictes governants que apliquen disciplina anglesa) i va sol·licitar del tribunal que tingués en compte els atenuants: una dona de mitjana edat, sola a la vida, en un ambient insà, amant dels gossos.
El tribunal no es va apiadar: la va sentenciar a morir penjada, o sigui a la forca. En aquest últim tràmit (13 de desembre de 1945), Johanna va merèixer l'atenció del famoso botxí britànic, que per cert explica a les seves memòries (1974) que les últimes paraules de Johanna van ser:  <<Jo tinc els meus sentiments.>>
Algú va dir: <<Era una desgraciada que ningú va estimar.>>