Josep Carner i Puig-Oriol

Josep Carner i Puig-Oriol

Nasqué l'any 1884 en el si d'una família petitburgesa i lletraferida de l'Eixample barceloní. El seu pare, empès per una forta vocació a les lletres, havia abandonat l'ofici de farmacèutic per dedicar-se al periodisme: fou redactor d'El Correo Catalán, diari carlí, i més endavant, director de la revista catòlica La Hormiga de Oro. 

En l'ambient familiar, doncs, Carner trobà sempre el caliu i l'estímul necessari per desenvolupar les seves precoces afeccions literàries. Així, publicà, encara infant (als dotze anys), els seus primers escrits a la revista L'aureneta, i, molt poc després, començà ja a participar-i a guanyar- en tot tipus de certàmens literaris, dels quals seria tota la vida un assidu concursant. Malgrat que es va llicenciar a la Universitat de Barcelona en Dret i Filosofia i Lletres, als divuit i vint anys, respectivament, encaminà la vida professional a intentar viure de la seva autèntica vocació: la literatura.  Els primers anys de segle col·laborà en diverses revistes, d'algunes de les quals fou l'inspirador directe -quan no explícitament el director-, com en el cas de  Catalunya (1903-1905) i Empori (1907-1908). També inicià una col·laboració regular al diari La Veu de Catalunya, portant veu de la Lliga, en la redacció del qual entrà -i s'hi mantingué- gràcies a la protecció d'Enric Prat de la Riba. A més, dirigí les editorials Ibèrica, Eduard Domènech i, més endavant, l'Editorial Catalana, empresa cultural de la Lliga, en la qual va publicar gran quantitat de traduccions. Cal assenyalar també que carner fou membre, des del 1911, any de la seva fundació, de l'Institut d'Estudis Catalans, on participà activament en la tasca de la fixació lingüística impulsada per Pompeu Fabra.
L'any 1915, Carner protagonitzà un episodi que forma part del seu extens i conegut anecdotari: emprengué un viatge a Santiago de Xile per casar-se amb una dama xilena, Carmen de Ossa, que havia conegut a Barcelona i amb la qual havia mantingut primerament un simple flirt ocular i després una relació epistolar; malgrat una sèrie de dificultats, només va trigar vuit dies a aconseguir el seu propòsit. Sembla que, d'una banda, qüestions econòmiques que derivaven de les obligacions familiars i, d'altra, el distanciament progressiu amb els homes de la Lliga després de la mort, l'any 1917, de Prat de la Riba (els seus successors no van tolerar les genialitats i la independència de criteri de Carner) foren les causes que el van empènyer, l'any 1920, a optar per la carrera diplomàtica. Això l'obligà a allunyar-se físicament de Catalunya, però hi va mantenir contactes constants, no solament personals (sobretot a través del seu gran amic Jaume Bofill i Matas (Guerau de Liost), sinó també professionals (col·laborà, per exemple, a La Publicitat. La diplomàcia el feu ocupar càrrecs, successivamen, a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París.
Un cop acabada la guerra civil, Carner, que s'havia mantingut fidel al govern republicà, va haver d'abandonar la carrera de diplomàtic: allunyament que fins llavors havia estat voluntari, es convertí, doncs, en exili forçós. Aleshores, casat ja en segones núpcies amb l'estudiosa i professora Émilie Noulet, emigrà a Mèxic (1939-1945) on fou professor de la Universitat i membre del Colegio de México. Més endavant, s'establí definitivament a Brussel·les on exercí com a professor a la Universitat Lliure fins a la seva jubilació (1946-1954). L'any 1970 Carner aconseguí portar a terme el seu últim desig: retornar a Catalunya. Va morir pocs mesos després a Brussel·les i les seves despulles foren traslladades al cementiri de Montjuïc.
Information icon

Necesitamos su consentimiento para cargar las traducciones

Utilizamos un servicio de terceros para traducir el contenido del sitio web que puede recopilar datos sobre su actividad. Por favor revise los detalles en la política de privacidad y acepte el servicio para ver las traducciones.