Josep Clarà i Ayats
Clarà fou un escultor català nascut a Olot (Girona) el 16 de desembre de 1878 i mort a Barcelona el 4 de novembre de 1958.
A Olot van transcórrer els primers anys d'artista, on el seu pare tenia un petit negoci de calçat. Des de petit va manifestar els seus magnífics dots, dibuixant en qualsevol paper que queia a les mans. Aquestes inclinacions no van trobar cap oposició per part dels seus pares, que li van proporcionar ocasió per acudir a l'Escola d'Arts i Oficis de la seva ciutat natal, juntament amb el mestre Josep Berga, brillant paisatgista de l'anomenada Escola paisatgística d'Olot. Les primeres mostres de la seva inspiració van merèixer el càlid elogi del cèlebre pintor Joaquim Vayreda. Davant la evidència de la seva vocació va marxar a França i també fugint de la lleva de reclutes per la Guerra de Cuba. El 1897 es va reunir a Tolosa amb el seu germà Joan, també escultor. En aquesta ciutat, alhora que treballava per guanyar-se la subsistència, va assistir a les classes de l'Escola de Belles Arts, on va ser guanyador de tots els primers premis. Transcorreguts tres anys a Tolosa es va instal·lar a París. Allí encarrilada la seva vocació al terreny de l'escultura i rebutjada la possibilitat de ser pintor, va viure una època de bohèmia.
A París en aquell temps van ser els seus amics els artistes Ignacio Zuloaga, Ramon Pichot, Aristides Maillol, i Francisco Durrio. A París va rebre algunes lliçons de Rodin, si bé aquesta influència aviat desapareixeria de la seva obra, eliminada per la força de la seva personalitat indiscutible. Per aquesta època, el seu mestre Barrias, al taller del qual havia entrat el 1902, li va oferir l'oportunitat de marxar pensionat a Roma si adoptava la nacionalitat francesa. Clarà va rebutjar l'oferta. Aleshores ja començava a rebre abundants encàrrecs en què demostrava la seva creixent seguretat. Al Saló de 1903 va exposar Èxtasi, escultura avui conservada al Museu de Girona i proposada llavors per a una medalla, si bé només va obtenir una menció honorífica en aquesta ocasió. El 1904 va donar a conèixer una estàtua de Jesús, guardonada amb una segona medalla; aquesta escultura va ser regalada per l'artista al Museu de Girona. Immers en plena febre de treball va viatjar per Grècia i a Londres va visitar els exemplars d'art hel·lènic guardats al Museu Britànic. Poc temps després amb les seves escultures va contribuir a decorar el casino de Montecarlo. La retribució a aquest treball la va invertir en viatge a Itàlia, per conèixer les col·leccions artístiques més interessants d'aquest país.
Al seu retorn, va emprar dos anys a modelar una escultura titulada Turment, calorosament lloada per Bourdelle. A partir del 1907 la seva vida artística entra en una fase de magnífica fecunditat, acompanyada d'una maduresa rares vegades tan aviat aconseguida a la peripècia d'un escultor. Va rebre distincions i premis importantíssims, nomenant-se en 1908 membre d'honor de la . L'any 1910 és el que registra la seva definitiva consagració, a causa de la ressonància internacional que va merèixer la conegudíssima estàtua anomenada, al principi, Enigma, i posteriorment La deessa. El 1911 l'Estat francès va adquirir una variant de la seva obra Crepuscle per al Museu de Luxemburg. A l'Exposició Internacional d'Art, celebrada el 1911 a Barcelona, se li va reservar una sala on va presentar
una sèrie de magnífiques realitzacions. Tot i la seva evident superioritat sobre els altres expositors, ratificada per l'admiració dels visitants, la medalla d'honor va ser per a un artista estranger, mentre ell havia d'acontentar-se amb el gran diploma extraordinari. Això va donar lloc a un moviment de protesta que va culminar en l'homenatge organitzat per Eugeni d'Ors. Fins i tot el governador civil es va adherir al banquet de desgreuge que amb aquesta ocasió va tenir lloc i al que van acudir les figures més representatives del món literari i artístic i on el gran poeta va llegir uns versos que va dedicar a la personalitat de l'homenatjat.
Va concórrer a les exposicions europees de Roma i París i el 1912 va obtenir la medalla d'or d'Amsterdam. També per aquesta època la seva ciutat natal el va nomenar fill predilecte i van causar profunda impressió els seus dibuixos exposats al Faianç Català de Barcelona, sobre danses de la gran ballarina americana Isadora Duncan, la influència de la qual no fos potser aliena a la seva serena i senzilla concepció de l'art.
El 1913 el Museu de Santiago de Xile va adquirir el magnífic marbre titulat Crepuscle. L'esclat de la primera guerra mundial no el va apartar de París, on va continuar treballant i va contribuir a fer exposicions d'art francès a Espanya; així la de Barcelona de 1917 i la hispanofrancesa de Saragossa el 1918. El 1915 es va inaugurar a Sabadell el monument a Joan Sallarès i Pla, per ell realitzat. Amb celeritat ininterrompuda se succeïen els encàrrecs, els honors i les exposicions, col·laborant al monument a Alfons XII al parc del retir de Madrid amb l'estàtua que representa la Indústria. La seva tasca no va caure mai a l'amanerament conformista de l'escultor oficial; la seva inquietud i la seva força creadora es mantenien sempre puixants, com ho proven les vivíssimes polèmiques que van provocar les seves escultures de grans dimensions a l'Exposició de Belles Arts, celebrada a Madrid el 1920.
El 1924 va marxar als Estats Units, on havia d'instal·lar-se una rèplica de Serenitat, al Meridian Park de Washington. El 1925 va guanyar el gran premi a l'Exposició Internacional d'Art Decoratiu a París, on presentava, entre altres figures, una escultura en la qual simbolitzava el combatent francès. El 1929 va ser una data de singular significació per a la seva carrera, ja que aquell any es va inaugurar la nova urbanització de la plaça de Catalunya a Barcelona, on, juntament amb obres dels millors escultors barcelonins, figuraven les seves escultures La deessa i Joventut. També a Barcelona, al parc de Montjuïc, van ser emplaçades les seves estàtues Serenitat i Fertilitat. El seu marbre Repòs va ser guardonat amb medalla d'honor a l'Exposició Internacional d'Art el mateix any 1929.
Havent visitat novament Grècia el 1930, 1932 va assenyalar la fi dels seus desplaçaments; després d'alternar fins a aquella data el seu domicili entre París i Barcelona, es va instal·lar amb caràcter definitiu a la Ciutat Comtal. Per unanimitat es va premiar la seva maqueta, realitzada en col·laboració amb l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt, per al monument d'Uruguai que, per raons de força major, no va poder inaugurar-se a Montevideo fins al 12 d'octubre del 1953. El premi Damià Campeny li va ser atorgat el 1934 per la seva Pujanza.
Se li va adjudicar una sala d'honor a la Biennal de Venècia i a Barcelona, el 1936, es va inaugurar l'estàtua que va dedicar els voluntaris catalans de la primera guerra mundial. Després de la guerra civil espanyola va renovar el contacte amb el públic a través de diverses exposicions a Madrid, Barcelona i València. El 1941 va presidir el jurat de l'Exposició Universal de Madrid i va acudir a les exposicions de l'art espanyol celebrades a Berlín i Venècia durant l'any 1942. Per al monestir de Montserrat, el 1946, va concloure una estàtua de Sant Benet. Van ser destinades el mateix monestir dues escultures més: Sant Josep i Sant Joan, situades a l'atri. El 1954 li va ser concedit el segon premi a la II Biennal Hispanoamericana d'Art. La carrera dels honors culminava el mateix any de la seva mort amb la concessió del premi Juan March d'Art, corresponent al 1957. Un mes abans de la seva mort havia acabat la seva pròpia tomba, al cementiri Sud-oest de Barcelona.
Clarà va ser un dels pocs artistes del segle que va saber conjugar la concepció clàssica de la bellesa amb la llibertat aconseguida per l'estètica actual. La seva modernitat és indiscutible pel seu missatge de noble i nua veritat humana davant de la pomposa retòrica del segle XIX.
D'altra banda, aquest mateix sentit reverencial de la veritat humana li va impedir caure a l'extremisme d'altres tendències modernes, negadores de la natura i la realitat com a punt de partida digne per l'art. Fidel al que potser és la més profunda vocació de la seva sang i del seu poble, va saber expressar a la pedra, dominant alhora en harmònica estructura les impureses de la realitat, l'arrel de bellesa existent a la vida com és, amb una formal elegància potser no aconseguida per un altre gran artista, Arístides Maillol, que més enllà del Pirineu ha estat com Clarà, fidel a l'exigència d'un art català i mediterrani. Davant la permanent bellesa del seu llegat artístic no hi ha millor comentari que les paraules de Camón Aznar: Podeu assegurar-vos que el futur mantindrà és el seu palmell aquestes escultures, que no s'han adherit cap esdeveniment ni cap estètica marcible. Era Comanador de l'Ordre d'Alfons XII el Savi, de la Diputació Provincial, acadèmic de nombre de les Reials Acadèmies de Belles Arts de Sant Ferran, de Madrid, i de Sant Jordi, de Barcelona; oficial de la Legió d'Honor francesa, membre corresponent de la Hispanic Society, de Nova York, i d'altres entitats i corporacions nacionals i estrangeres. La seva obra es troba repartida en un gran nombre de col·leccions privades i museus d'Espanya, França, Alemanya, Anglaterra, Estats Units i Amèrica del Sud.
