De fet, la infantesa i l'adolescència de Sagarra en aquella casa on <<el clima d'unes existències remotes continuava present en les olors, en els objectes i fins en les costums>> van estar impregnades d'una <<mentalitat del segle divuit>> que presidia la vida familiar i que féu que en la seva descoberta de la realitat exterior --els carrers i la gent, l'escola i els companys-- allò que era la vida barcelonina de cada dia adquirís caire d'insòlit i meravellós per efectes de contrast. 

Un cop acabat el batxillerat, que va fer amb els jesuïtes, Sagarra inicià la carrera de Dret amb el propòsit vague d'exercir la diplomàcia i tenir temps per escriure. I fou a la facultat que va començar a forma part d'un cercle que l'havia d'aproximar a les grans figures del moment cultural i literari que es vivia a començaments dels anys 1910: amic de Carles Riba, Lluís Valeri, Eudald Duran i Reynals, i de gent més gran (López-Picó, Josep Carner...), Sagarra començà a encarrilar una vocació literària que s'havia manifestat ja a l'adolescència. Sense formar part dels exèrcits orsians --<<no tinc candela ni reclinatori en la seva arbitrària capelleta>>, escriu a Riba en 1914--, sovinteja la redacció de La veu i les dependències de l'Institut d'Estudis Catalans, i pertany. com era lògic, a les Joventuts de la Lliga Regionalista. De molt aviat, es converteix en un assidu de la penya de l'Ateneu, integrada per personatges força més grans que ell, i això li acaba de posar en contacte amb els cercles culturals que comptaven a l'època.

Des de l'any 1912 que ha començat a concursar habitualment als Jocs Florals, i els puntuals de la institució el consideren un relleu que defugir l'alambina ment i el preciosisme noucentistes. Després d'haver publicat alguns poemes en revistes, i essent molt conscient que la seva poesia s'allunyava força de la poètica dominant, dóna a l'impremta el Primer llibre de poemes (1914). Comença així una carrera fulgurant i productiva, que en l'espai de pocs anys es diversificarà en el conreu de tots els gèneres i que només la guerra hauria d'interrompre. Calgué un temps, però, perquè Sagarra es decidís a professionalitzar-se: de moment, el 1916 comença a Madrid els cursos de l'Instituto Diplomático y Consular, gairebé alhora que s'inicia en el periodisme i escriu algunes cròniques  per a La Publicidad. Pel gener de 1918 estrena al Romea la primera obra de teatre, Rondalla d'esparvers. L'assiduïtat amb què publica i la confiança en ell mateix que els èxits li proporcionen  l'acaben de decidir: pel maig del 1918 diu a Riba, en una carta des de Madrid: <<Estic esverat de la vida, però em sento optimista>>. 

El camí de la professionalitat

Aquest camí com per a tants d'altres, el periodisme: a El Sol, de Madrid, com a corresponsal des de Berlín i, sobretot, a La Publicitat, on fa la crítica teatral i articles sobre temes diversos. Durant els anys vint i trenta, Sagarra estrena una gran quantitat d'obres de teatre; és negoci segur per als empresaris, que saben que coneix el ressorts del públic; a la seva poesia, s'hi precisen les característiques que ja s'hi manifestaven des del començament; escriu tres novel·les i un bon feix d'articles. I en tota aquesta producció posa a prova la seva facilitat --que sovint li ha estat retreta-- i la capacitat d'improvisació gràcies a un extraordinari domini de la llengua. Sagarra era del tot conscient de les seves condicions, i reconeixia, a cops, haver-se'n refiat excessivament i haver estat, potser, irresponsable. La intensitat en que s'havia dedicat a escriure, però, començava a fer-lo sentir cansat; poc abans de fer quaranta anys, deia;  <<El meu desig fora poder respirar. Poder descansar d'escriure comèdies i escriure articles, i tenir lleure i diners per a donar la volta al món i conversar amb les ànimes de tots els climes.> > Poc temps més tard, i per circumstàncies imprevistes, en trobaria l'ocasió: la guerra li canvia el paisatge barceloní que lligava el seu passat amb el present que li avia tocat viure. Desconcertat i insegur, marxà a París, on es casà, i posteriorment a Marsella, on embarcà de seguida cap a Taithí. De tornada de la Polinèsia, al cap d'uns vuit mesos, s'instal·là a París. Acabada la guerra, el breu exili el durà a Prada i, finalment, a Banyuls, des d'on torna a Barcelona l'agost de 1940.

Li cal, ara, adaptar-se a un entorn molt diferent que afecta la seva vida professional i, en conseqüència, la seva integració en un context cultural i polític determinat. D'una banda, Sagarra, que havia arribat a ser una peça que funcionava a la perfecció dins l'engranatge comercial de l'edició i del teatre, cosa que li permetia viure amb tranquil·litat, es veu obligat a convertir-se en habitual una pràctica d'excepció que havia començat quan l'any 1935 Francesc Cambó decidí finançar la traducció de La divina Comèdia. El mecenatge l'havia mantingut a l'exili i ara s'hauria de perllongar amb altres empreses. D'altra banda, les tertúlies, les penyes i els amics d'abans havien pràcticament desaparegut; el contacte directe amb el públic era impossible, de moment; l'estela de popularitat i la vida noctàmbula li permetien oferir una imatge que ara ja no era possible; el seu paisatge barceloní havia desaparegut. 

Durant set o vuit anys, Sagarra intervé en activitats clandestines diverses, des d'organitzar representacions teatrals en domicilis particulars fins a fer d'intermediari per passar informació als aliats. Les angúnies de dependre econòmicament d'una cosa tan aleatòria com les vendes de edicions clandestines i de bibliòfil (que era tal com apareixen els seus llibres aleshores) l'empenyen, en aixecar-se la prohibició, a tornar al teatre el 1945. La sort serà desigual, des de fracassos estrepitosos, mostra de la desorientació d'ell i del públic, fins a l'èxit espectacular de La ferida lluminosa el 1954. El món ampli de relacions que des de la joventut s'havia ant creant, l'apropa a alguns personatges que es mouen en cercle oficials i, poc a poc, es va distanciant dels grups resistents: és nomenat conseller de la Sociedad General de Autores, sovintejant les estades a Madrid i, des del 1951, torna al periodisme, ara en castellà, a Destino i des de 1957 a La Vanguardia Española. 

Les Memòries, que publica el 1954, són el seu retorn a un món irremissiblement perdut, el que acabà amb la Gran Guerra. Incòmode de feia anys amb la seva situació personal i amb l'entorn (el 1947 havia fet una escapada de nou mesos a París), en el moment de morir intentava aconseguir el finançament per instal·lar-se a Roma una temporada llarga i escriure una obra sobre la ciutat. Josep M. de Sagarra mor a Barcelona, el setembre de 1961, convertit en una figura polèmica de qui es trigarà a fer una valoració estrictament literària.