Advocat per error, Josep Pla es va decidir al periodisme i féu d'aquest ofici (i no pas de la llet que produïen les vaques del mas Pla, com s'ha dit alguna vegada) el seu mitjà de vida. Paral·lelament, escriu novel·les i narracions curtes, biografies i retrats, guies més o menys turístiques i gastronòmiques i un gravadal infinit de notes íntimes i desordenades que s'assemblen a les d'un dietari.

Abans d'entrar a La Publicitat el 3 de gener de 1920, Pla havia escrit articles breus i gasetilles a revistes de Girona. L'Instant, L'Opinió i Las Noticias. Fins al 1928 viatja per Europa com a corresponsal de La Publicitat (diari que passà a ser escrit en català el 10 d'agost de 1922) amb alguna escapada a Madrid, Mallorca i Girona, etc. El 1921, per exemple, és elegit diputat per la Bisbal, Torroella de Montgrí, únic càrrec públic que ocupà al llarg de la seva vida. El 14 de novembre de 1928 publica el primer article al diari de la Lliga La Veu de Catalunya, per el qual treballarà fins a l'abril de 1936, fent de corresponsal a Madrid i de repòrter dels seus viatges per Europa i espanya. L'octubre del 34 va a Astúries i escriu un llarg reportatge sobre la situació política creada al voltant de la vaga de miners.

<<Durant la revolució i la guerra civil, només vaig un dia a Barcelona; per marxar amb un vapor francès, que anava a Marsella que es deia Buffon>>. Aquesta és una de les poques referències de Pla a la Guerra Civil i a què va fer en aquells anys. Efectivament, l'estiu del 36 embarca cap a Marsella i no se sap quan es trasllada a Itàlia on viu força temps --segons diu Josep Maria Castellet-- sota la protecció de Francesc Cambó i l'ajut de Joan March. Torna a França i després d'establir-hi contactes amb el servei d'informació de  passa a Sant Sebastià per la tardor del 1938. A finals de gener del 39 és a Barcelona on, juntament amb ,  fa --literalment-- La Vanguardia Española durant unes setmanes. Quan Luis de Galinsoga és nomenat director del diari, el mateix any 1939, Pla es retira a Llofriu on s'instal·la definitivament.

A la tardor de 1939 Josep Pla publica el primer article a la revista Destino, col·laboració que durarà fins al número de l'11 de desembre de 1975. La secció Calendario sin fechas es convertí per a molts lectors de Destino en el punt de referència per saber o per recordar si havien llegit o no l'últim número del setmanari alhora que, d'una manera més o menys alambinada producte de la malfiança del mateix Pla i de l'editor  Vergés per les tisores del cap de censura Juan Aparicio, anà marcant l'evolució ideològica de la revista a favor de les tropes aliades que combatien en la segona guerra mundial. Calendario sin fechas i d'altres articles llargs i reportatges que Pla escrivia puntualment per a Destino foren el punt de partida per a l'elaboració manipulació de la seva imatg pública, imatge que durarà fins als anys 70.

En efecte: si el Pla dels anys 20 i 30 era una mica l'enfant terrible de la literatura noucentista (i no pas de la ideologia si tenim en compte el pas de La Publicitat, òrgan d'Acció Catalana a La Veu de Catalunya, portantveu de la Lliga Regionalista, un dilettante dels instints en dirà amb agudesa Riba, el Pla de després de 1939 no perd aquesta carisma , sinó que és manipulat i adequat a les noves circumstàncies històriques. Continua essent enfant terrible i  dilettante dels instints però en un context diferent. I això s'aconsegueix per dues vies. En primer lloc la imatge que Pla insisteix fins a l'obsessió de donar d'ell mateix: pagès, irònic, solitari, conservador, misogin, garrepa, escèptic, desmenjat envers la seva obra, obsedit per l'escriptura, etc. En segon lloc, la imatge que de Pla donen --també fins a l'obsessió-- personatges públics catalans, bàsicament narradors d'imaginació: repetitiu, fragmentari, malcarat, agressiu, crític amb mala intenció, bohemi, frívol, cínic, desordenat, que repapieja, etc. Fins que en un moment determinat, unes i altres etiquetes perden posicions per deixar pas a d'altres de caràcter més estrictament literari que es converteixen en allò capaç de monopolitzar 44 volums d'Obra Completa.

De cop i volta els escrits més o menys assagístics s'omplen d'expressions modalitzants del tipus em sembla, anava a dir, etc., tothom parla dels adjectius planians i tothom  fa dietaris i compra masos vells a l'Empordà. 

El Pla dels anys 80 amb prou feines existeix. La premsa, la ràdio i la televisió en van parlar l'estrictament necessari com per no ser titllats  d'estrets de mira quan va morir. La bibliografia sobre Pla és, ara com ara, força escassa i en la majoria dels casos és o vindicativa o reprovatòria. Els qui vindiquen Pla ho fan en termes exclusivament estètics, artístics i/g morals. Els qui el condemnen ho fan n termes exclusivament ideològics.

Viatger, observador, badoc, xafarder i conversador infatigable, Pla reinventa la intimitat (l'inventor fou, Borges, Montaigne) i converteix els seus records en la nostra memòria col·lectiva. Memòria col·lectiva no a la manera moderna que la identifica amb la història contemporània, sinó segons la fórmula francesa originària provinent de l'escola de Halbwachs, segons la qual la història és una i les memòries col·lectives són diverses, limitades a un grup, a un espai i a un temps precisos. Memòria col·lectiva, en definitiva, adscrita al liberalisme conservador i al localisme-catalanisme, dues actituds no excloents entre si sobretot en la història més decent de Catalunya.