El món islàmic va reaccionar davant l'imperialisme i la colonització occidental de manera molt diversa. l'historiador egipci Abd-ar-Rahman al-Jabartí (1754-1825), considerat per a molts la primera veu del renaixement àrab modern, va escriure dos relats contemporanis a l'ocupació napoleònica d'Egipte el 1798. En ells va atacar els francesos pel rerefons materialista de la seva revolució, però un cop expulsats del país i reinstaurat el poder otomà, va criticar la societat musulmana i va expressar la seva admiració per la ciència europea. Els intel·lectuals musulmans del segle XIX es van agrupar bàsicament en dos bàndols. Uns (els <<modernistes>>, tal com agradaven anomenar-se) van acollir amb entusiasme el repte de la modernització i les idees científiques procedents d'Occident, com va ser el cas del jurista i pedagog indi Ahmad-Khan Bahadur (1817-1898), que va intentar unir els avenços de la ciència i la tecnologia occidentals amb l'Islam. Altres, els  <<tradicionalistes>>, encarnats pel moviment wahabita vigent avui dia a Aràbia Saudita, es van tancar en banda i van propugnar el retorn als valors originals del primer islam, darrere d'una societat no contaminada per les influències estrangeres (sobretot europees) i basada en els principis de l'Alcorà i els Hadith.

Al segle XX, l'imperialisme europeu va cedir el pas a l'hegemonia dels Estats Units, però la resposta dels tradicionalistes va ser
la mateixa. Els grups extremistes d'inspiració islàmica, com els Germans Musulmans d'Egipte, van començar a combatre els sobirans corruptes amb el propòsit d'establir un estat islàmic unificat a la Terra, el seu líder ideològic, Sayyid Qutb (1906-1966), que va ser executat per traïció a instàncies del president Gamal Abdel Nasser, va rescatar l'antic enfrontament cristians, els hindús i els comunistes.

Qutb estava molt influït pels escrits del prolífic escriptor indi Abul Ala Maududi (1903-1979), les obres del qual han servit d'inspiració ideològica a nombrosos radicals formats a les madrasses escoles alcoràniques) del Pakistan, i molt especialment als talibans de l'Afganistan. El concepte de jihad ocupa un lloc preponderant en el pensament de Mawdudi l'obra del qual La jihad a l'Islam s'ha reeditat en nombroses ocasions (a la portada de la cinquena edició apareix escrita la paraula jihad amb la forma d'una espasa). Per a Mawdudi, l'islam no afecta una sola nació, sinó que en ressalta el valor universal, ja que no en va <<l'islam ambiciona la Terra sencera>>.

Actualment la paraula jihad es troba desgastada, però no ha deixat de ser un poderós crit d'identitat davant del que es percep com a agressió i interferència. Per a alguns, la invocació a la jihad té una conotació més política, tal com passa a Palestina, mentre que per a altres grups de pressió islàmics adquireix un valor més ètic com a via de combatre l'hegemonia econòmica i política dels Estats Units. En aquest context, cal entendre, doncs, la instaurada jihad contra la Coca Cola, en un intent per anar en contra dels interessos d'un producte que simbolitza la presència dels Estats Units a tot el planeta. Les dues companyies rivals, Mecca Cola i QiblaCola, sostenen que donen el deu per cent dels seus ingressos a bones causes dins del món musulmà, tal com preconitza l'Alcorà.

Però no tota la retòrica té un component religiós. El règim absolutista i laic de Saddam Hussein a l'Iraq es va dotar de tota una sèrie de diversos mites amb què sustentar la seva fràgil base ideològica, insistint en aquest sentit en la necessitat de llançar una gran guerra contra la <<conspiració dels Estats Units i Israel>>. Tot i la seva innegable falta de credencials religioses, Saddam va cridar en una ocasió a favor de la jihad contra Occident.

Els musulmans han redescobert i reinterpretat les creuades, que tants i tan poderosos símbols ofereix als seus dirigents polítics. En aquest sentit, els estats creuats es perceben com a <<protocolònies>> que serveixen de precedent a l'expedició napoleònica a Egipte, els protectorats sorgits el 1918 (quan Gran Bretanya i França van ocupar els territoris àrabs de l'antic Imperi otomà sota els auspicis de la Lliga de Nacions i, sobre tot, la creació dels Estats Units d'Israel el 1948). tot això, els moviments nacionalistes àrabs evoquen la victòria dels reis musulmans sobre els croats als segles XII i XIII.)

Per a ideòlegs com Syyid Qutb, qui va encunyar l'expressió «croada internacional», les croades no han acabat mai del tot, sinó que l'enfrontament entre el cristianisme i l'islam continua vigent. Per a altres, les croades van ser les primeres mostres de l'imperialisme occidental (<<imperialisme prematur>> en àrab) i constaten el fet que els països musulmans van ser colonitzats al seu dia per Europa. La retòrica d'aquest discurs polititzat es caracteritza pel caràcter obertament antiimperialista, anti-occidental i anticristià i es basa en estereotips de l'època de les croades. Els cristians occidentals han <<contaminat>> el territori islàmic i els seus llocs més venerats. Mehmet Ali Ağca, el turc que va intentar assassinar el papa, el 1981, va confessar en una carta: <<he decidit matar el papa Joan Pau II, suprem comandant dels croats>>

A més de la figura de Saladí, la reconquesta de Jerusalem, la tercera ciutat santa de l'islam, continua sent una de les principals proclames de certs moviments arabistes i islamistes. I tots els palestins que viuen fora de Jerusalem anhelen poder accedir lliurement als llocs sants de la ciutat.

Alguns musulmans tendeixen a establir un paral·lelisme entre aquesta darrera i l'estat d'Israel. El fet que l'una estigués en mans cristians i l'altre en mans jueves no altera, segons la seva opinió, aquest fet innegable que és la violació del territori musulmà per part dels infidels. Grups com Hamàs (el Moviment Islàmic de Resistència) i Hezbol·là (el Partit de Déu) van prendre la bandera religiosa per combatre l'alliberament de Palestina i posar fi a la intervenció <<croada>> d'Occident, fidel aliat d'Israel.

La immensa majoria dels musulmans no comparteixen aquest punt de vista tan radical, però no hi ha dubte que bona part dels de Jerusalem segueix estant tan present com ho van estar després del 1099, quan la ciutat santa va caure en mans dels croats, fins a la reconquesta de la mateixa el 1187 duta a terme per Saladí. Com el 1099, la pèrdua de Jerusalem a la guerra dels Sis Dies de 1967 va ser un cop terrible per al món musulmà. L'amargura de la derrota es va veure incrementada aquell mateix any per l'atac a la Mesquita d'Al-Aqsa perpetrat per un extremista australià, que va destruir el meravellós púlpit construït en temps de Nur-ad-Din Mahmud i col·locat al seu lloc el 1187 pel mateix Saladí.

El fundador de la República Islàmica d'Iran, l'aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, va ser el principal defensor del moviment antisionista destinat a alliberar Jerusalem. En la guerra que va enfrontar l'Iran i l'Iraq a la dècada de 1980, els soldats iranians portaven mapes en què es detallava el camí per anar de Bagdad a Jerusalem. Khomeini va convertir el darrer divendres del mes del Ramadà al <<dia de Jerusalem>> i un cèlebre segell iranià de 1980 commemora el <<dia universal de Jerusalem>> amb la consigna <<Alliberem Jerusalem>> en àrab, persa i anglès. El <<dia de Jerusalem>> se celebra ja a tot el món musulmà amb l'emissió de segells commemoratius en què apareix de fons la Cúpula de la Roca o bé Saladí a lloms d'un cavall com si tornés per reconquerir una vegada més la ciutat santa.

L'obsessió per les croades és una constant en el pensament de no pocs ideòlegs musulmans, igual que ho és el <<redescobriment>> de Saladí. Encara que, paradoxalment, aquest va ser degut en bona part a la fama aconseguida a Occident, els ideòlegs musulmans i àrabs en especial van fer seva la figura de qui va ser el principal artifici de la derrota creuada. Els líders polítics del món àrab, com Nasser i Sadat a Egipte, o Saddam Hussein a l'Iraq, van aspirar a convertir-se en el «segon Saladí». Tot i els orígens kurds d'aquest darrer, els grups activistes musulmans i àrabs s'han apropiat de la seva figura en la seva lluita contra els <<creuats>>, els salibiyyun (<<els portadors de la creu>>), és a dir, Occident i molt especialment els Estats Units. Per a alguns, Saladí encarna l'esperit heroic de la nació àrab, mentre que per a altres simbolitza la unió de l'Orient Mitjà sota la bandera comuna de l'Islam.