Guilhem Belibasta, fill i nét de creients, va néixer el 1280 en el si d’una família de pagesos i ramaders de Cubieras, al Rasès, poble de llarga tradició càtara que, tot i la croada albigesa i els esforços catòlics per erradicar l’heretgia, havia aconseguit mantenir-se en la clandestinitat gràcies a la predicació dels germans perfectes Authier. La joventut de Guilhem, en contra dels consells rebuts dels seus progenitors, devots càtars, no va ser molt exemplar, perquè sempre estava embolicat en disputes i baralles amb altres pagesos de la regió. L’any 1305, segons les cròniques, com a resultat d’una frenètica discussió, Belibasta va assassinar un pastor de Vila-roja del Termenès; en realitat, va ser víctima d’un parany, i, al veure’s acorralat, va matar en defensa pròpia. Però la justícia eclesiàstica va carregar contra ell, perquè la víctima, segons els arxius consultats a Narbona, era un tal Barthélemy Garnier, catòlic convençut, que treballava al servei de l’arquebisbe de Narbona, Bernard de Farges, com a pastor que portava el ramat a les pastures estivals de Cubieras.

Els mòbils d’aquell crim mai no els sabrem, però el cert és que l’arquebisbe de Narbona va veure en això no només l’excusa que necessitava per condemnar Belibasta, sinó també la manera més ràpida d'apropiar-se, per via legal, de tots els béns d’una família qualificada d'herètica. Bernard de Farges exercia, a més, de senyor feudal de Vila-roja del Termenès i de Cubieras.

Belibasta, jutjat en efígie, va ser declarat culpable, de manera que es va veure obligat a abandonar la seva família i a fugir de la zona tan ràpidament com li va ser possible, al mateix temps que s’anava apropant a la religió càtara. El perfecte Felip d’Alairac va ser qui el va iniciar en el catarisme a la vila de Rabastens (Tarn), a petició pròpia, i també com a conseqüència de la crema a la foguera d’un pastor de l’església càtara, aterridor espectacle que Guilhem va presenciar a la vila de Gaillac, confós entre la multitud per no ser identificat. En el seu desig de fer vot de penitència, Belibasta es retirà al llogaret de Montalló, a l’Arieja, on seguí a ulls clucs els ensenyaments del seu mestre Felip d’Alairac. Va ser a partir de llavors que la vida de Belibasta inicià un recorregut tumultuós, d’assetjament i enderrocament per part de la Inquisició, que afectà també tota la seva família. 

En aquest llogaret de l’Arieja coincidien les transhumàncies de bestiar oví més importants, abans d’iniciar el desplaçament cap a les pastures del sud, a través dels Pirineus (Torroella de Montgrí, Josa de Cadí, Morella, Sant Mateu...), per als ramaders occitans, en les quals també s'incloïen càtars camuflats. 

L’any 1308 Belibasta va patir el seu primer arrest, quan era a Montalló. Va ser empresonat, juntament amb el seu company Felip d’Alairac, a les terrorífiques masmorres de la Cité de Carcassona, conegudes com el Mur, on molts pocs tornaven a veure la llum del sol. No obstant això, un any més tard, tots dos van aconseguir evadir-se d’aquell infern, entre les ombres de la nit, a través dels passadissos i muralles d’aquesta impressionant fortalesa, tot creuant el riu Aude; es dirigiren als Pirineus, camuflats com a ramaders, i van passar a Puigcerdà, on Belibasta va conèixer sant Durand, monjo templer que havia dedicat la seva vida a protegir els col·lectius càtars que fugien de la Inquisició francesa. Des d’allí, els fugitius, desprès de passar per Ripoll, Berga i Olot, van arribar a Torroella de Montgrí, on Felip va decidir tornar a Occitània, per seguir exercint el seu ministeri; un gran error, perquè no trigà a ser capturat de nou pels inquisidors i cremat a la foguera.  

Belibasta, en canvi, va preferir quedar-se a Catalunya, on va treballar com a expert teixidor i en altres oficis, mentre anava visitant col·lectius càtars, sempre amb la major discreció. A la comanda templera de Maria Magdalena, de Palau-solità I Plegamans, va estar-hi unes setmanes treballant, i desprès es va traslladar al sud català, on coneixia l'existència de nombrosos col·lectius occitans. Canvià de nom –aleshores es feia dir Pierre Penchenier (cognom derivat de cardes de les indústries tèxtils que maniobrava)—i d’ofici: fabricant de pintes de teler, tot i que, a més, es guanyava la vida com a viticultor, en temporada ala zona de Poblet (Conca de Barberà), a Flix i a Vimbodí, on treballà en un taller de vidre bufat de cristall blau. Estant a Tortosa, la gran capital de l’Ebre en el seu curs més inferior, va assabentar-se del fatal desenllaç del seu germà Felip d’Alairac, i el va abatre una profunda tristesa, però va aconseguir aplegar forces per seguir predicant la fe càtara. A través d’Horta de Sant Joan i Arnes penetrà al Matarranya; a Vall-de-roures treballà de pastor, i a Beseit, de sabater. Posteriorment, a Morella, es guanyà la vida com a cisteller; però no s’hi trobava aire a gust, a la capital dels Ports, a causa de la gran quantitat de convents i del poder de l’església catòlica.

No obstant això, a Sant Mateu (Maestrat) s’hi sentia com un peix dins l’aigua, perquè en aquesta població, igualment emmurallada, gravitava l'essència d’una llibertat de pensament exemplar; cada col·lectiu religiós pregava als seus temples (els musulmans, a la mesquita; els jueus, a la sinagoga, i els cristians a l’església de sant Joan Baptista, i els càtars, arribats del Llenguadoc en diferents moments històrics a partir de la caiguda de Montsegur, representaven ni més ni menys que una tercera part de la població; es tractava del col·lectiu occità més nombrós fora de la seva terra d’origen. 

Sant Mateu era una vila feudal, en la qual les tres comunitats convivien en plena harmonia, tot un dinamisme comercial i una llibertat religiosa que es mantenia gracies a l’arrelament templer que seguia bategant a les ments de la gent. De Sant Mateu, Belibasta no en sortia si no era per anar a predicar a les reunions de creients que es concentraven en aquesta població del Maestrat castellonenc; sempre se’l veia acompanyat pel seu bon amic, igualment càtar, Pere Mauri. Recordem, a més, que en aquesta zona del llevant hispà, els templers van desenvolupar àmpliament la ciència alquímica, a Catí i altres poblacions i comandes, fins i tot desprès de l’extermini eclesiàstic de l’orde.

En aquesta vila, al morir Pere Mauri, Belibasta va assumir la plena responsabilitat de perfecte, tot predicant la fe càtara i l’Evangeli de sant Joan Evangelista als creients, i convocant reunions a la maison, amb la major discreció i amb el major respecte vers els altres credos religiosos. Durant sis anys, Guilhem va viure a Sant Mateu dies de felicitat, i fins i tot va conèixer una bella jove, amb la qual va tenir un fill, que no va poder reconèixer perquè li ho impedien els preceptes del catarisme, però que va mantenir en secret.

No obstant això, l’ombra malèfica de la Inquisició francesa no trigà a arribar a l’interior del Regne d'Aragó; concretament a la ciutat d’Alcanyís (Terol), els càtars van haver de refugiar-se a les antigues galeries subterrànies per no ser descoberts per l’espessa xarxa d’informadors de què disposava el Sant Ofici. El braç armat de l’església romana no va trigar arribar a la vila de Sant Mateu, a dues jornades a cavall al sud de Morella. 

L’any 1320, camuflat entre un grup d’occitans, va fer cap a Sant Mateu un tal Arnau Sicre –àlies Baille—oriünd de la localitat llanguedociana d’Acs (Arieja). Sicre era un despietat mercenari eclesiàstic, enviat pel més temible dels inquisidors francesos, Jacques Fournier, bisbe de Pàmies (Pamiers en francès), el qual, així mateix, es feia passar com a portador d’un dramàtic i angoixant missatge de la família de Belibasta. Era un document clar i contundent, sinistrament redactat, per animar l’heretge a tornar al Llenguadoc, sota la farsa que els seus pares es trobaven greument malalts. 

Per poder materialitzar el seu pla, Sicre va realitzar tota mena d’estratagemes, i no va trigar a convèncer Balibasta que el seu missatge era sincer, i alhora li facilità tota mena d'informació sobre els seus familiars, a més de parlar sobre els més profunds secrets espirituals del catarisme i l’obligat deure de concedir el consolamentum a una dona gran malalta. La bondat i noblesa de Belibasta van fer possible que caigués aviat en el parany; va considerar d’imperiosa necessitat el retorn a Occitània per veure els seus familiars i així donar-los ell mateix el necessari sagrament càtar al llit de mort. 

Arnau Sicre, ja guanyada la confiança plena de Belibasta, no dubta a oferir-se com a company de viatge en el llarga trajecte que els separava del Llenguadoc, i Belibasta no va tenir cap inconvenient a accedir-hi. Durant en març de 1321, ja en ruta, en direcció nord, per Agramunt, Tremp, els Collegats, Gerri, Sort i Llavorsí, arribaren a la localitat de Tírvia, a la diòcesi d’Urgell. Arnau Sicre, que havia estat esperant aquell moment durant molts anys, decidí allà mateix procedir a la captura del seu valuós company de viatge, i el denuncià al batlle del comte de Foix, aleshores senyor del lloc, alhora que es desprenia de la seva capa i li mostrava desafiant les insígnies de la Inquisició que lluïa al pit. El pres va ser conduit a la veïna fortalesa, on carregat de cadenes, fou empès a les horribles masmorres dels soterranis. Durant aquella interminable nit, Belibasta va intentar en diverses ocasions, totes en va, reclamar a la guàrdia la presència de Sicre, perquè aquest li administrés el consolamentum, i després suïcidar-se tot llançant-se pels merlets de la torre del homenatge i arribar directament al cel.

El delator no va aparèixer a es sinistres masmorres, sí, en canvi, els esbirros experts a produir el més refinat dels dolors en els éssers humans. Desprès d’una nit d’horribles tortures, que van ocasionar a Belibasta els més punyents sofriments, al mati següent, amb l’esquena plena de sang i mig moribund, el pres va ser portat denou a la Cité de Carcassona, la ciutat on es concentrava llavors el poder suprem del Sant Ofici al sud de França. Les més poderoses autoritats de l’església i la Inquisició, com feristeles famolenques, estaven esperant el desgraciat. Al capdavant d’aquell sever tribunal, el bisbe de Pàmies, Jacques Fournier. Seguint els desitjos de Bernard de Farges, arquebisbe de Narbona, Gilhem Belibasta va ser jutjat i condemnat a mort: havia de ser cremat viu a la foguera. La pira s’havia de disposar al pati d’armes del castell de Vila-roja del Termenès, on l’arquebisbe tenia la seva residencia, perquè pogués gaudir millor de l’espectacle des de les seves estances. Jacques Fournier, un dels homes més poderosos de França, era, a la vegada, odiat per la seva crueltat, al ser, a més de bisbe de Pàmies (1316-1325), el responsable màxim de la Inquisició a Occitània; paradoxalment, aquest home va arribar a ocupar, a la ciutat d’Avinyó, la butaca de Sant Pere, amb el nom de Benet XII /1334-1342). 

Conduit a Vila-roja del Termenès (Aude), Guihem Balibasta, l'últim perfecte càtar del Llenguadoc, va morir abrasat per les flames la matinada del 24 d’octubre de 1321. Des de les finestres del castell, l’arquebisbe de Narbona observava detalladament la mort de Belibasta, i no va poder evitar sentir les últimes paraules del condemnat poc abans de ser consumit pel foc. Amb els ulls destapats, perquè va refusar que els hi tapessin, va tenir temps de llançar a l’aire la següent profecia: “ Al cap de cent-anys, florirà el llorer”. Llavors un colom blanc es va elevar al vent, sorgint de les flames; era la Metempsicosi, la transmigració de l’ànima. Ocupava el papat a Avinyó el pontífex Joan XII, un altre titella del monarca francès. 

Malgrat la deficient preparació i l’escassa alçada moral que havia manifestat durant la primera etapa de la seva vida, Belibasta va tenir un final digne dels màrtirs de Montsegur. Amb ell desaparegué l’últim representant d’una antiga casta de perfectes que impartien el consolamentum i una fe que, sense deixar de ser cristiana, enfonsava les arrels a la llunyana Pèrsia. 

Probablement, si l’Orde del Temple hagués existit l’any 1321, l’arrest de Belibasta no s'hagués produït, perquè els cavallers de la creu pateé haurien desemmascarat a temps al traïdor Arnau Sicre molt abans d’arribar al Pirineu de Lleida. Però la historia no es pot canviar. El que pot sorprendre el lector, sens dubte, és el nomenament de Jacques Fournier coma pontífex, desprès del seu historial. 

La delació de l’espia Arnau Sicre –que, paradoxalment, era membre d’una família càtara a la qual al Inquisició no només havia arrabassat tots els seus béns, sinó que també va llançar a la foguera “purificadora” la seva mare, però, no obstant això, ell no va dubtar a posar-se al servei dels inquisidors per tal de recuperar la seva fortuna—i la mort de Guilhem Belibasta a la foguera van fer estremir bona part de les comunitats càtares de Catalunya i d’altres territoris del regne d’Aragó. La de Sant Mateu, concretament, es va dissoldre al cap de pocs mesos, i va desaparèixer  per complet l’any 1324.