La història

La Llitera, actualment una comarca ben determinada i individualitzada, és tanmateix de cohesió relativament recent (3 de gener de 2003). Una de les constants de la seva historia és precisament la de ser terra de pas, de transició entre la muntanya i la plana, i fins i tot de frontera. Si això afegim les peculiaritats humanes pròpies de repoblaments diacrònics, hom s’explica fàcilment la seva fesomia peculiar, heterogènia, fruit de l'acumulació històrica. En primer lloc, a més, cal diferenciar l’Alta Llitera (als límits de les Serres Exteriors dels Pre-pirineus), històricament lligada a la Ribagorça, de la Baixa Llitera, terra plana i pobra en vegetació espontània, que no assolí importància demogràfica fins a la inauguració del Canal d’Aragó i Catalunya el 1906. El protagonisme de Tamarit com a capital de la comarca, marcat ja quan fou erigit en partit judicial el 1838 (suprimit pel decret de 1965), s’ha anat accentuant amb el desenvolupament econòmic subsegüent als regadius i a la captació demogràfica de la Muntanya despoblada. 

L’origen del nom (citat documentalment ja el 1085) és obscur: sembla pre-romà i hom l’ha volgut relacionar amb “terra dels ilergets” pel fet que hi ha nombrosos assentaments humans d’aquesta època a la zona. La Llitera, efectivament, estava inclosa en la Ilergècia pre-romana que tenia com a capital Lleida. Les prospeccions recents han donat com a resultat la troballa d’interessants jaciments arqueològics que mostren, si més no, un poblament dens des del neolític, que prosseguí a l’edat del ferro i amb poblats ibèrics que perduraren fins i tot a l’època imperial romana. Sembla el més antic el poblat de Sant Bartomeu amb indústria d’utillatge de pedra, sílex i quarsita del mosterià (paleolític mitjà). La majoria dels poblats, com Orriols, el Regal de la Pidola (amb motlles de fosa), etc., cal situar-los de ple en l’edat del bronze. Amb les migracions indoeuropees (segle VI aC) arribaren a la comarca els ilergets i cristal·litzà la cultura ibèrica en un bon nombre de localitats (Albelda, Tamarit de Llitera, etc.,), on s’han trobat ceràmiques pintades de notable qualitat. La importància arqueològica de la comarca és força gran, però cal remarcar que les prospeccions no han estat encara prou sistemàtiques (Castellonroi, Rocafort, la Torre del Puig, et.), per establir unes conclusions prou sòlides. 

La romanització de la comarca fou bastant intensa i estigué en relació amb la calçada o via romana de Lleida a Osca, que creuava el sector meridional de la Llitera. Malgrat que no hi ha documentació escrita, resten nombrosos vestigis: fortificació de oppida indígenes (els Castellassos), importants troballes al Torricó, el mil·liari de Ventafarines, etc., però caldrà efectuar estudis que delimitin més clarament els móns ilerget i romà. 

En època visigòtica va pertànyer al bisbat de Lleida, però el sector septentrional sembla que s’ha de relacionar amb l’antic municipium Labitolosanum, identificat amb el castell de Castre, ja que un important document exhumat per Fidel Fita i estudiat, entre d’altres erudits, per Julio Campos, en el qual es contenen les donacions i el testament del diaca Vicenç d'Osca, datat a mitjan segle VI, apareix la terra Labetolosano Calasanci, que cal relacionar amb el sector de Calassanç. 

La toponímia àrab (Albelda, Natjà, Miravet, etc.) prova la presència i puixança dels musulmans a la comarca. Les seves fortaleses (Tamarit, Calassanç, Montmagastre, etc.) formaven part del sistema defensiu del districte de Lleida, que arribava fins al Cinca. Una bona prova del poder dels àrabs és la difícil expugnació del castell de Tamarit, que no es conquerí definitivament fins el 1149, el mateix any que Lleida.

La repoblació de la comarca fou duta a terme bàsicament pels vescomtes d’Àger el 1104 al sector de la Noguera Ribagorçana i pels comtes d’Urgell el 1101 a la part restant, llevat de Tamarit. Els repobladors baixaren de la Ribagorça, del Pallars i del comtat d’Urgell i introduïren la llengua i els costums de Catalunya. Les jurisdiccions eclesiàstiques es corresponen amb les civils: arxiprestat nullius d’Àger amb centre a Areny de Noguera (unit desprès al bisbat d’Urgell) i altres centres del bisbat d’Urgell. Fou una excepció el cas de Tamarit i de Sant Esteve de la Llitera; conquerits ambdós llocs des de Montsó per Alfons el Bataller. (1107), aviat (1117) Tamarit retornà als musulmans i no fou definitivament reconquerit fins a mitjan segle pel comte Ramon Berenguer IV, el qual però es veié obligat per les circumstancies a lliurar-lo a Pere d’Estopanyà (abans de l’expugnació)  a fur d’Aragó i així, el 1169, Alfons el Cast concedí la carta de població de la vila a fur de Saragossa. Les dues poblacions restaren aleshores integrades al nou bisbat de Lleida.

Així doncs, d’una banda els pes específic de Tamarit. Amb un vast terme que incloïa el Campell i el Torricó (i posteriorment també Albelda, poblat però segons els costums de Barcelona), de l’altra el marc natural centrat per Lleida (on s’orientaren totes les relacions sòcio-econòmiques) i els mateixos repobladors de l’Alta Llitera, feren de la Baixa Llitera una zona fronterera entre el Principat de Catalunya i Aragó. Amb la fixació de les fronteres se succeïren les disputes entre les dues sobiranies: els límits d’aquest sector del Principat foren fixats inicialment al Cinca, però la indefinició persistí. En temps de Pere el Gran (1276-85) la sobrejunteria d’Osca arribà fins al Cinca. Finalment Jaume II (1291-1327) no pogué sostreure’s a les pressions i exigències de la cort de Saragossa i el 1300 acabà cedint amb l’aprovació d’un capítol que declarava que la Ribagorça, el Sobrarb i la Llitera occidental (fins al clamor d’Almacelles) formaven part del Regne d’Aragó. És a dir, en paraules de J. Lladonosa, la comarca de la Llitera, que aleshores s’estenia del Cinca al Segre, amb una bona part del terme de Lleida, restà partida. 

Això no obstant, el mateix Jaume II lliurà el comtat de Ribagorça en feu al seu fill Pere el 1322, amb una delimitació ben precisa en la qual s’especifica que el comtat arriba fins els termes de Tamarit i de Montsó, amb la qual cosa l’Alta Llitera restava integrada a la Ribagorça, on es va mantenir fins el segle XVI. A  més hi havia també una important jurisdicció senyorial, la baronia de Peralta, que incloïa, a més, l’antic castell de Montmagastre i tenia en feu Gavasa, Purroi, Rocafort i Plegrinyó (1226). Però Tamarit restava molt vinculat a Aragó: s’hi convocaren corts d’aquest regne el 1367, 1375 i 1384 (des de 1373 havia estat definitivament incorporada a la corona) i el 1398 un dels tres lloctinents de la sobrejunteria de Sobrab i Valls hi residia.

Ja al segle XV, el canvi de a la Dinastia Trastàmara portà a Tamarit de la Llitera la conversió en massa de la seva rellevant aljama jueva (1414). Els representants de Tamarit assistiren a les corts del Regne d’Aragó (el 1423 a Maella, el 1420 a Vall-de-roures) i, juntament amb els de Sant Esteve de Llitera, a les celebrades a Saragossa el 1451. Poc desprès el 1456 s’inicià el terrorífic cicle de males collites, pestes i guerres. 

El 1614, va morir infinitat de gent i dos anys desprès de pagar uns fort imposts reials vingué l’epidèmia bubònica (1648/54). L’estat de coses propicià l’aparició d’un nou fenomen social, el bandolerisme: diversos testimonis proven la importància d’aquest fenomen a la Baixa Llitera, on la població convivia amb el bandoler i l’acollia majoritàriament i inclús el mateix exèrcit hi participava (1578). Per la seva part la universitat de Tamarit col·laborà activament amb la germandat de viles (1561) contra els bandolers i amb la milícia del regne (1536. 1592, 1610 et.). 

Durant la Guerra del Francès la comarca reconegué l’autoritat de Lluís XIII de França, però això no impedí que la vila de Tamarit fos salvatgement destruïda per les tropes franceses (sembla que a causa de l’assassinat d’un cosí del general francès La Mothe) el 1642. Desprès la desfeta fou total i tota la Llitera durament reprimida i el despoblament consegüent, ja assenyalat, molt important (a mitjan segle XVII la Baixa Llitera havia perdut el 67% de la seva població respecte al 1495 i Tamarit hagué de ser pràcticament reconstruïda fins al que el 1696 s’autoritzaren noves ordinacions). Això comportà conseqüències decisives al sector de Binèfar, que fou repoblat amb gent procedent de l’Alt Aragó que produí una rapida castellanització: Puidemoros (Pueyo de la Santa Cruz), Fonts (Fonz), Esplucs (Esplús) i altres llocs seguiren el camí d’aculturalització iniciat molt abans a Montsó.

Al començament de la Guerra de Successió hom arribà a fixar de nou les fronteres del Principat al Cinca (en canvi de pagar a Aragó 200.000 escuts), però la situació no perdurà amb la desfeta austriacista. La població d’altra banda s’havia recuperat en relació amb la de la fi del segle XV (Tamarit tornava a tenir 250 focs i la resta de la comarca sumava 139 focs més). La nova administració borbònica integrà gairebé tota la Llietra al nou corregiment de Barcelona ( a excepció de Natjà, Sorita, Gavasa, Peralta i Sanui, integrats el corregiment de Benavarri) i a la sobrecollida de Benavarri (llevat de Tamarit, Albelda i Sant Esteve de Llitera, de la sobrecollida de Barbastre). 

El segle XVIII fou de prosperitat general, reflectida en un important augment demogràfic (10.443 h el 1787), en l’extensió dels conreus i l’establiment de nous convents i monestirs (tingué un gran ressò la canonització de Josep de Calassanç el 1767, fill de Peralta de la Sal i fundador de les Escoles Pies).

La Guerra del Francès, afectà greument la Llitera, situada entre dos importants centres estratègics, els de Lleida i Montsó. La població es defensà amb heroisme i Tamarit sol suportà onze setges (es van perdre els tresors de Santa Maria la Major, que havien estat traslladats a Lleida perquè estiguessin més segurs, i allí foren destruïts o robats per les tropes franceses). Les lluites civils del segle XIX també tingueren per escenari la comarca: el 1823 el general reialista Santos Ladron de Cegama atacà els liberals de Tamarit i aviat prop de la mateixa vila els liberals foren greument derrotats per les tropes absolutistes dels Cent Mil Fills de Sant Lluís en la Primera Guerra Carlina operaren per la Llitera partides tan famoses com la del rector de Viacamp (1835). En la Segona, la de Ramon (1848), i en la Tercera, la de Camats (1875).

La divisió provincial del 1833 integrà la Llitera dins la província d’Osca, seguint uns criteris basats en la frontera-desert creada per la Guerra dels Segadors al segle XVII,  i el 1838 la creació del partit judicial de Tamarit de Llitera significà un reconeixement de la personalitat diferenciada de la comarca (englobava tots els actuals municipis llevat del de Gavasa, integrat a Benavarri), partit judicial que ha perdurat fins a la nova reordenació del 1965, que fou incorporat al de Barbastre.

L’any 1875 començà una època de tranquil·litat i nova prosperitat que culminà amb l’assoliment de les velles aspiracions de la Baixa Llitera: la inauguració el 1906  per Alfons XIII a Binacet del nou canal d'Aragó i Catalunya. La tendència geogràfica vers una forta aridesa (testimoniada ja en els dipòsits romans excavats en les roques de gres a tota la Baixa Llitera o en el modern assecament del llit de la Sosa que regava l’Hortàs de Tamarit) motivà ja des del 1782 la petició de la universitat de Tamarit al rei Carles III de construir un canal a partir de les aigües de l’Éssera. Tot seguit l’arquitecte Inchausti redactà un projecte (1783), amb un pressupost de 30.000 rals, que preveia el regadiu de grans extensions (Peralta, Camporrell, Cofita,etc.). però el canal de Tamarit  havia de trigar encara més d’un segle a realitzar-se i el desenvolupament hidràulic promogut a partir del darrer terç del segle XIX sembla que no fou degut tant a les pressions dels terratinents del sector, de mentalitat molt conservadora i fins i tot retrograda (hom s’oposà a l’arribada del ferrocarril a Tamarit), sinó a la paorosa situació social de la Llitera, en part produïda a conseqüència d’una inadequada distribució de les terres desprès de la desamortització dels béns comunals. 

El canal del 1906, alimentat per una simple presa a l’Éssera, permetia de regar un total de 16.000 h a la comarca, o sigui gairebé un 48 % de la seva superfície agrària útil. El funcionament fou inicialment precari i defectuós fins que l’estat substituí la societat concessionària el 1915 i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre posà en servei el pantà de Barassona el 1932, d’una capacitat de 70 milions de m. I que aportava un cabal de 25 m. Per segon. Hom intentà d’augmentar aquest cabal (la magra alimentació del canal ha esta sempre una font de problemes), però el reforçament del pantà de Barassona restà frenat per la viva oposició de la vila de Graus. Una altra solució ha estat de fornir una aportació complementaria des del pantà de Santa anna (Castellonroi), que, a més, alimenta el canal de Pinyana (9 m. Per segon), que beneficia el Segrià i proporciona aigua a Lleida.

El canal d’Aragó i Catalunya ha possibilitat el desenvolupament econòmic i contemporani de la Baixa Llitera, on s’han fixat la major part de la població comarcal i, també, les activitats del sector industrial, que ací es redueixen pràcticament als derivats de l’agricultura.