L'uruguaià Juan Manuel Blanes (1830-1901) és conegut pels seus llenços històrics, que retraten els grans avatars nacionals. Aquesta pintura realista del segle XIX commemora la desolació apocalíptica que va seguir la derrota del Paraguai a la Guerra de la Triple Aliança (1864-1870). El general Francisco Solano López, president i dictador paraguaià, així com paranoic megalòman, va declarar la guerra a Argentina, Brasil i Uruguai, i posteriorment va ordenar les execucions dels seus germans, va torturar la seva mare i les seves germanes, i va enviar els seus més valents soldats i generals a una mort segura. Després de diversos anys de lluita, el país va quedar en ruïnes i la seva població resistent de dos milions d'habitants es va veure reduïda a una tercera part, constituïda principalment per dones i nens. 

Durant la guerra, una generació sencera d'artista va morir al camp de batalla o a les trinxeres. La pensativa dona que apareix capcota és una mestissa de sang guaraní i espanyola), la cara de la qual reflecteix la tristesa d'una nació devastada i sumida en la desesperació. Porta la brusa trencada en una espatlla, com a amarg recordatori de l'inútil vessament de sang. Embolicada a la cintura, llueix una peça amb els colors de la bandera paraguaiana i, al darrere, s'albira un desolat camp de batalla ple de cadàvers.

Actualment, continua obert el debat al Paraguai sobre si Solano López va ser un líder temerari que va portar les seves tropes a l'exterminació o si el dictador es va creure el Napoleó d'Amèrica Llatina i no li va importar conduir el país a la ruïna i convertir els seus paisans en captaires per aconseguir la glòria.