Lana Turner va ser una de les principals estrelles del cinema, però transmetia poca personalitat en pantalla més enllà de la seva pàtina de bellesa i no se li exigia sinó ocasionalment que actués (cosa que feia força bé). Demaneu a qualsevol que nomeni dues de les seves pel·lícules i -- després d'esmentar El carter sempre truca dues vegades (1946)-- se les veurà i desitjarà per recordar una cinta clàssica com Captius del mal (1952). 

A Turner calia doblar-la a les cançons i a les comèdies era inexpressiva, però era sorprenentment bonica i ho va fer inesperadament bé quan Ingrid Bergman va insistir que ella i Turner intercanviessin els seus papers  Dr. Jekyll and Mr. Hyde  (1941). Considerada oficialment com una gran estrella, Turner es va aparellar amb els protagonistes masculins més destacats i va realitzar quatre pel·lícules amb el rei de tots ells, . La seva demanda va pujar amb la luxuriosa i sexy Cora de El carter sempre truca dues vegades , però el cinema negre era el seu gènere i es va veure amb més freqüència en comèdies romàntiques, enginyoses i modernes.

Després de fer una dolenta poc convincent com Lady de Winter a Els tres mosqueters (1948) i d'actriu alcohòlica (emulant a Diana Barrymore) a Captius del mal (1952), es va veure abandonada en els anys 50 i vestida amb vestits inapropiats en musicals com  La viuda alegre  (1952) i en pel·lícules èpiques com The Prodigal  (1955). 

Els escàndols de la seva vida privada la van assetjar, però la seva carrera professional va gaudir d'una esplendor inesperada amb la seva participació al culebrot recarregat i sufocant Imitació de la vida (1959). Va desaparèixer de la vista del públic, però no sense algunes picades d'última hora, entre les quals destaquen The Big Cube  (1969) i Persecution  (1974).