Margarida de Prades
(Castell de Torres Torres, 28 de setembre de 1398, 1390 o 1391- Riudoms, 23 de juliol de 1430) fou reina consort d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya, de Còrsega (nominal) i de Sicília, duquessa consort (nominal) d'Atenes i de Neopàtria, i comtessa consort de Barcelona, de Rosselló, de Cerdanya i d'Empúries (1409 - 1410), pel seu matrimoni amb el rei Martí l'Humà.
Santa Maria de Bonrepós
L'efímera exreina
(1428 - 1429)
La brevetat, el caràcter efímer de les experiències viscudes, semblen marcar l'existència de Margarida de Prades, que va esdevenir abadessa forçada per les circumstàncies més que per vocació.
Margarida, que, com ja hem dit, era filla de Pere de Prades i Joana de Cabrera, germana de l'abadessa Constança, devia néixer cap al 1387/38. Des de ben joveneta s'educà a la cort de la reina Maria de Luna. Ens consta que hi era des de 1399. En plantejar-se el problema de la successió, el rei la trià per esposa preferint-la a Cecília d'Urgell, germana del comte Jaume II d'Urgell. Sens dubte que el rei es devia sentir atret per la joventut i la bellesa de Margarida. Segons Pere Tomic (cavaller i historiador del segle XV), "fou una de les més belles senyores que hom sabés en lo món"; a més, sentia un gran interès per la cultura i els llibres (Margarida de Prades exercí de musa d'algunes figures de la literatura catalana com Jordi de Sant Jordi, Arnau Marc, Lluís Icart i Arnau d'Erill, i de la castellana, com Pedro de Santa Fe i Íñigo López de Mendoza, marquès de Santillana, que li dedicà un plany amb motiu de la seva mort.) Si deixem de banda la bellesa de la qual gaudia Margarida, que el rei Martí no sentís cap mena de simpatia per Jaume II fa pensar que no li devia fer cap gràcia convertint-se en el seu cunyat.
El 17 de setembre de 1409, amb la benedicció del papa Benet XIII, Margarida es va casar amb el rei Martí al palau de Bellesguard. Pocs mesos desprès, pel maig de 1410, va quedar vídua sense haver aconseguit la desitjada descendència. Ha estat bastant general la creença que va ser atacat per la pesta en un dels brots que de tant en tant feien estralls a Barcelona (potser per aquest motiu s'instal·là al monestir en lloc de fer-ho al centre de la ciutat). En tot cas, el contagi nomes va ser una circumstancia que va precipitar el desenllaç. La mala salut de Martí I es veia agreujada pels condiments excessivament forts amb que s’amanien els menjars amb l’objectiu d’estimular-li l’activitat sexual. No és gaire possible que amb aquesta mena de dieta indigesta, s’hi avingués Constança de Cabrera, l’abadessa. La dieta “procreadora” a la qual se sotmetia el rei devia acabar amb la seva salut. Cal tenir en comte que el rei Martí ja patia d’un sobrepès molt important que li dificultava el poder tenir relacions maritals amb normalitat. Poc abans de morir, li havien servit per sopar una mena d’ànec greixat i adobat per excitar-lo i es veu que mentre el menjava li va accedir un greu atac de febre del qual ja no es va poder recuperar.0
Al cap de cinc anys, el 1415, Margarida es va casar per segona vegada amb Joan de Vilaregut, un noble valencià. Però ni el noble ni la vídua aportaven rendes al matrimoni que contribuïssin a una decorosa subsistència. Per tant, va caldre que fos un matrimoni secret, clandestí (tot i que va ser canònic i satisfactori respecte a les formalitats sagramentals), perquè pogués seguir conservant els emoluments de vídua. Van tenir un fill, Joan Jeroni de Vilaragut.
El matrimoni va anar acompanyat de contrarietats. Cap el 1420, potser perquè la seva situació es divulgà, es van retirar al monestir de Valldonzella, on va ser acollits per l’abadessa Constança. En certa manera, Margarida havia estat foragitada dels palaus reials i de la residència de Bellesguard. Constança el va cedir una cambra a ella i al seu marit ja greument malalt. Abans de morir, Joan de Vilaregut, va dictar testament però no va poder declarar -se marit legítim ni pare del seu fill. Aleshores Constança va ser nomenada marmessora testamentària en l’acte de darrera voluntat que el moribund dictà el 29 de juny de 1422 davant del notari Ferrer Verdaguer de Barcelona.
El 4 de juliol, Margarida tornava a ser vídua i ja no es va moure de Valldonzella, on la trobem documentada fins a la darreria de 1422. Constança va ser per a ella una segona mare. La veritable, Joana de Cabrera, havia mort el 7 d’octubre de 1419. L’abadessa la va sobreviure uns quinze anys, prou pe poder emparar la seva neboda Margarida.
No sabem quan Margarida va demanar d’ingressar a l’orde cistercenc com a monja professa. Sembla que el seu marit li manifestà el desig que no es tornés a casar i ella li va fer cas. Va passar els anys de la segona viduïtat a l’empara de la seva tia Constança. El seu fill Joan Jeroni, un cop educat i criat, va anar a Santes Creus i, enllestida aquesta tasca, ella devia professar conformada amb la idea que ja havia complert com a mare. A primers de 1424 ja consta que Margarida, l'ex reina de Catalunya, era monja cistercenca de Valldonzella sota el govern maternal de la seva tia. En trobem documentació fins el 1427.
Abadessa de Bonrepòs
Santa Maria de Bonrepós era un monestir cistercenc situat dins el municipi de la Morera del Montsant, al Priorat. Va ser fundat el 1215 per les monges de Santa Maria de Montsant en deixar el lloc uns eremites que l’habitaven des de 1170. La primera abadessa va ser Anglesa balb. El cenobi va ser afavorit pels nobles de la regió, de manera que les dotze monges inicials van arribar a ser trenta-tres el 1245, moltes de les quals pertanyien a la noblesa catalana. La pesta negra i les guerres van anar minvant els béns i les vocacions de tal manera que la comunitat va desaparèixer a mitjan segle XV. Margarida de Prades hi va morir governant-lo el 25 de juliol de 1429, víctima també d’un brot de pesta.
Quan Constança se’n va assabentar, va tenir un gran sentiment. Com a executora que era de la darrera voluntat de l’antiga reina, Constança convocà capítol de la comunitat del monestir de Valldonzella per tractar com l’esmentada Margarida de Prades, professa del monestir i abadessa del de Bonrepós del Montsant, havia empenyorat per quaranta florins d’or d’Aragó al canonge Pau Palau un missal segons l’ús de l’orde cistercenc, escrit sobre pergamí i relligat i cobert de tapes amb posts folrades de vermell i clavetejades i amb gafets daurats i amb les armes reials de Margarida.
El capítol de les monges de Valldonzella no es resignà a perdre aquell missal i va decidir satisfer la penyora per recuperar el valuós còdex i destinar-lo al servei del culte del monestir. Constança de Cabrera, alhora que donava una prova de profunda sensibilitat familiar i d’estima pels bells llibres, estima que compartia amb la seva neboda, enriquí amb una peça de gran valor el tresor literari de Valldonzella.
Dos dies desprès el canonge barceloní Pere Palau ja firmava la carta de rebuda a Guillem de Bonet, prevere beneficiat de la seu de Girona, aquí s’havia encomanat la recuperació del missal, dels quaranta florins d’or – equivalents a vint-i-dues lliures de moneda barcelonina de tern--, lliurava el còdex i aquest ingressa a Valldonzella amb gran goig de l’abadessa i de tota la comunitat.
En desaparèixer el monestir de Bonrepós, les despulles de Margarida de Prades van ser traslladades al monestir de Santes Creus.