Orlande de Lassus
Conegut també com a Orlando di Lasso, Orlandus Lassus, Roland de Lassus o Roland Delattre (c. 1532 - 14 de juny de 1594), va ser un compositor de l'escola francoflamenca del Renaixement tardà. Junt amb Giovanni Pierluigi da Palestrina és considerat un dels músics europeus més influents del segle XVI pel fet de portar la polifonia vocal a un grau de desenvolupament molt elevat.
Va passar la seva infància a Hainaut (Valònia) i sens dubte va ser nen de cor de l'església de Sant Nicolau de Mons. Després va recórrer França i Itàlia seguint el virrei de Sicília, Ferrante Gonzaga. A la seva adolescència es va quedar impressionat per l'art italià a Milà, Sicília i Nàpols. Des de la primavera del 1553 a l'estiu del 1554 va ocupar el càrrec de mestre de capella de Sant Joan de Laterà a Roma. Després d'un breu viatge a Anvers (1555/56), va ser contractat, probablement per recomanació de l'ambaixador Seld, com a tenor de la capella del duc de Baviera, Albert V a Munic. Va prendre possessió de les seves funcions a la tardor 1556 i el 1563 va passar a ser mestre de capella. En aquest lloc va exercir la seva activitat durant gairebé quaranta anys.
Encarregat de missions diplomàtiques i artístiques, va realitzar nombrosos viatges a Itàlia i França; va visitar Viena diverses vegades convidat per l'emperador. Va mantenir també estretes relacions amb la Cort de França per mitjà del seu editor Adrian Le Roy. Des de 1560 va rebre una pensió real; en 1573 li va ser dirigida una invitació oficial que va declinar, així com la de la Cort de Saxònia a Dresden en 1580. Nombrosos documents i les dedicatòries de diversos motets confirmen l'existència de la seva relació amistosa amb les Corts menys importants de Wurtemberg, Baden, Styria, Tirol, Silesia i Brunswick. Prínceps estrangers li van concedir altes distincions (condecoracions d'or, cartes de noblesa el 1570, gratificacions, etc..). Sembla que va mantenir relacions amb Sant Joan del Laterà i és possible que també amb Palestrina fins als darrers anys de la seva vida. Els seus deixebles directes van ser nombrosos, entre ells es pot citar Leonhard Lechner, Jacobus Reiner, Johannes Eccard, ,Gregor Aichinger; el jove Giovanni Gabrieli va estar diversos mesos en contacte amb Lassus a Munic, sense arribar a formar part de la Capella. Fins a 1575, Lassus va formar part en nombroses cerimònies i festivitats de la Cort de Baviera, en particular a la del matrimoni del duc hereu, el que seria Guillem V, amb Renata de Lorena (1568). A partir de 1575, es va retirant a poc a poc de la vida oficial, realitza un pelegrinatge a la Mare de Déu de Loreto, i, en els seus últims anys, s'ocupa principalment en la composició de la música religiosa després d'haver-se consagrat en la joventut a la profana.
En companyia del duc, participa als "Reichstagen" fins a una edat avançada. No va deixar de compondre encara que va haver de interrompre les seves funcions en moltes ocasions a partir de 1592. Segons les cartes de la seva esposa Regina, el cognom de soltera del qual era Wäckinger, va morir d'apoplexia. Entre els seus fills, Ferdinand i Rodolphe, músics importants, van ocupar càrrecs a Baviera i a l'estranger; una de les seves filles es va casar amb el pintor Hans von Aachen. El nom de Lassus, que es troba sobretot entre funcionaris bavaresos, va desaparèixer cap al 1750. Es conserva l'epitafi de Lassus al Bayerische Nationalmseum de Munic.
Obres
Compostes a l'edat de 18 anys, les primeres obres de Lassus van ser villanesques (moresques, etc.) inspirades en compositors menors (Baseo, Fontana, Nola) Poc després, sens dubte a Nàpols, escriu 12 peces sobre les profecies en hexàmetres (Prophetiae Sibyllarum) que mostra la seva dedicació a les experiències cromàtiques. Al marge d'alguns madrigals i de cançons aïllades, ja inclosos a les primeres col·leccions impreses el 1555, d'un cicle de Sacrae lections ex propheta Iob, i de motets llatins aïllats, en part profans, la seva primera obra important va ser un cicle de motets (Anvers, T. S usat, 1556) al qual se suma un 2n. llibre (Nuremberg, Montanus i Neuber, 1562) integrat per composicions sobre els Evangelis: Lassus va perpetuar el simbolisme dels textos i la tècnica de l'obstinat (per exemple, sisena vox de Fremuit spiritus) que Clemens non Papa havia portat a un alt punt de perfecció.
La reputació de Lassus com a mestre indiscutible del motet es recolza en aquestes dues col·leccions, escrites per a conjunts de 4 a 6 veus. No va deixar d'escriure motets durant tota la vida. En els anys de maduresa, va buscar aprofundir en el procediment de composició dels salms per a doble cor, segons l'exemple de Willaert (Boetticher ha posat de manifest l'existència de esbossos de primeres versions). A la seva vellesa va aportar els models d'obres a 2 i 3 vices (Bicinia, 1577, i Tricinia, 1588). igualment a la col·lecció titulada Ulenberg-psalter, 1588). Va compondre també peces de circumstàncies sobre temes polítics, alguns arriben fins i tot a 12 veus (són, en qualsevol cas, de menor valor). Els madrigals i les cançons arriben a la mateixa perfecció d'estil. Lassus va conrear aquests gèneres fins a la seva desaparició, al moment del naixement de l'estil monòdic (Madrigali spirituali presos de L. Tansillo, Quatrains de Pybrac). En ells també, com als motets, la superioritat de Lassus resideix en els temes molt ben dissenyats i en el tractament dels motius segons una progressió psicològica.
Aquest aspecte del seu art ha estat sempre el centre de l'interès que va aconseguir aportar: als Psalmi poenitentiales, escrits en els seus 10 primers anys a Munic i classificats per un contemporani, S. Quickelberg , a la "música reservada", marquen, vers el 1830, el redescobriment de l'obra de Lassus. Al camp de la missa, Lassus no té la importància d'un Palestrina que va seguir amb més rigor els principis musicals immanents de la melodia. Passa el mateix amb els Magnificat, per als quals Lassus s'inspira amb freqüència, com a les misses, en models personals o prestats (cançons, madrigals, motets).
A partir de 1567, Lassus publica les seves cançons alemanyes que, com les seves altres obres, s'alliberen de la tècnica arcaitzant del cantus-firmus. Només excepcionalment i en circumstàncies particulars, es decideix a tractar amb rigor un “tenor” litúrgic o lliure (Ulenberg-Psalter; Laulda Sion salvatorem, en una nova edició completa i, basada en fragments d'una impressió francesa tardana el 1577). Númeroses peces dels últims anys de Lassus no van ser imprees llavors (himnes, peces litúrgiques); de les 4 Passions que va compondre, només la Passió segons Sant Mateu va aparèixer sota el seu control. Els seus fills Ferdinand i Rodolphe van publicar nombrosos motet que eren a manuscrits (Magnum opus musicum, 1604).