L'ego pot ser una arma i un escut davant del món. En el cas d'Orson Welles, l'ego és la clau per interpretar una carrera amb uns resultats tan desiguals que, si no fos per la força del seu ego, mai no hauria aconseguit donar fruits. Però a causa d'aquest mateix ego, va molestar molts, va perdre grans fortunes i es va passar la vida buscant feina. l'altra clau per interpretar Welles és l'actuació; no només la dels actors davant d'una càmera, sinó la més existencial que es relaciona amb la identitat, l'adopció d'una màscara, la relació interpersonal i la reacció davant de les circumstàncies. Aquest tema de l'actuació és central a l'obra de Welles, atès que la majoria dels seus films parla de la bogeria i del control, el poder i la debilitat: actituds que es veien tant a les seves pel·lícules com als seus personatges.

Orson Welles va ser un nen brillant, interessat en la música, la prestidigitació i la pintura. La seva mare va morir quan ell només tenia nou anys, el seu pare quan en tenia quinze, i va passar la resta de la seva infància sota la tutela d'un metge. Va intentar ser actor, primer a Irlanda, després al Regne Unit i finalment a Nova York. Després de fer-se un buit ràpidament a la ràdio gràcies al fet que tenia una de les veus més característiques del món, es va embarcar en una fructífera col·laboració amb l'actor John Houseman, amb qui va fundar el Mercury Theater el 1937. L'any següent, la parella va emetre durant la nit de Halloween La guerra dels mons, la novel·la escrita per H.G. Wells el 1898. També va destacar per versionar de manera original obres clàssiques; poe exemple, l'anomenada "versió vudú" de Macbeth, on tots els actors eren negres.

Després d'haver-se llaurat una reputació d'erudit i una gran personalitat, donat al vi, les dones, el menjar i les cançons, insòlitament RKO Pictures li va concedir carta blanca per fer la pel·lícula que li ve de gust. Ell va optar per versionar la vida del magnat dels peiodiódicos William Randolph Hearst, i va realitzar Ciutadà Kane (1941).

Tot i les innovacions artístiques incorporades a la narrativa, la tècnica de fotografia, el disseny dels platós, la interpretació i l'ús del simbolisme, Ciutadà Kane va ser un fracàs comercial, encara que va proporcionar un Oscar a Welles per millor guió original. RKO va tornar a concedir-li una gran llibertat a Els magnífics Amberson  (1942), encara que la productora va retallar el film i el va estrenar; va ser un fracàs econòmic més gran que l'anterior i va suscitar la indiferència de la crítica. Davant aquesta experiència, només se la van confiar tres pel·lícules més a Hollywood: El desconegut  (1946), La dama de Xangai (1947) i Touch of Evil (1958). A partir dels anys quaranta va tornar a Europa, treballant en pel·lícules dels altres per poder finançar els seus propis projectes, començant amb Macbeth (1948).