Osona
Osona és una extensa comarca de 1.263.84 km. i una població de 170.054 habitants, que inclou territoris geogràficament diversos. La capital de la qual és la vila de Vic.
El centre de la comarca és situat a la plana de Vic, però entorn seu hi ha rodalies de característiques físiques i humanes ben diferenciades. Les més importants són les Guilleries, Collsacabra i Lluçanès. Totes aquestes tres poden ser considerades com autèntiques sub-comarques, bé que depenen econòmicament i social de Vic. El relleu és el condicionant físic més important d'aquesta diferenciació. Es tracta d'indrets enlairats respecte a la plana de Vic, amb unes condicions topogràfiques que haurien d'afavorir quelcom més la vida econòmica de la comarca,ja que històricament alguns sectors foren àrees força poblades i riques.
La xarxa de comunicacios ha guanyat molt en les últimes tres dècades. La que talla Osona en dues meitats que segueix de sud a nord la vall del Congost, la plana de Vic i la vall del Ter a partir de Manlleu en direcció a Ripoll ha estat molt millorada. I l'Eix Transversal la comunica a l'est amb Girona i per l'oest a les comarques de Ponent.
Malgrat aquestes vies de comunicació Vic continua sent el pal de paller de la comarca.
El relleu
A Osona hi ha quatre grans unitats de relleu: la plana de Vic, l'altiplà del Lluçanès, Collsacabra i el conjunt del Montseny-Guilleries.
La plana de Vic és al fons de la conca d'erosió entorn de la qual se situen les altres unitats de relleu. És allargassada, de nord a sud, d'uns 30 quilometres de llargada per 10 d'amplada. Es troba situada entre 400 i 600 metres d'altitud i travessada pel riu Ter al nord. Aquest riu i els seus afluents són els responsables de l'erosió d'aquesta conca. Les margues toves de la plana han estat arrencades per les aigües salvatges fins a la situació actual d'una plana enclotada. Al sud de la plana hi ha la capçalera del Congost.
La plana és plena de turons amb cim aplanat, que no són altra cosa que restes d'antics nivells de materials que fa milers d'anys constituïen la plana de Vic. Per això són coneguts per turons testimoni. És als vessants d'aquests turons on millor s'observa l'actual erosió de les margues, on nombroses terreres i xaragalls, espais sense vegetació, són exposats permanentment a les inclemències del vent i de les pluges. Casa vegada que cau un xàfec, les aigües que s'escolen s'emporten tones de terra de tota la plana.
El Lluçanès és l'altiplà situat a l'oest de la plana de Vic, enlairat entre 800 i 1,000 metres d'altitud (els Munts, 1,060 m). Els rius i rieres no deixen veure còmodament que es tracta d'una altiplà, ja que s'hi han engorjat, donant lloc a un relleu molt desigual. És la mateixa plana de Vic des d'on es té millor la idea d'un altiplà, ja que s'aixeca bruscament de la plana. Cal resseguir carreteres amb nombroses corbes que remunten el front muntanyós. Hi ha nombrosos cingles. La riera Gavarresa, afluent del Llobregat, és el curs principal de la sub-comarca i la que s'encaixa més. Riera de Merlès, també afluent del Llobregat, passa per l'extrem occidental de la comarca. Dominen les calcàries i gresos, que alternen amb capes de margues o argiles.
A l'est de l'Osona hi ha un sector enlairat entre 900 i 1.300 metres d'altitud, inclòs en l'anomenada serralada Transversal. Es tracta d'uns relleus molt accidentats, coronats per altiplans vorejats de cingles, com la serra de Cabrera (1307,7 metres) i la d'Aiats (1.303 m). Des de la plana de Vic és ben característica la silueta que configuren en l'horitzó. No hi ha cap nom que englobi la totalitat d'aquesta àrea. Per això sovint és coneguda per Cabrerès o Collsacabra, topònims que de manera estricta es refereixen només a una part. Pel nord es continua per la serra de Curull, el Puigsacalm (1,513 m), rasos de Collfred i serra de Santa Magdalena, totes aquestes serres en la franja limítrofes amb la Garrotxa. Pel sud el Collsacabra acaba en els cingles de Tavertet. Es tracta d'un cinglera contínua de 300 a 400 metres d'altura, que dóna cap el ter i a les Guilleries. Aquesta cinglera només pot ser travessada pels graus, que són passos estrets oberts naturalment enmig de cingles, com el grau de Santa Anna, el grau de Tavertet i el grau de l'Avenç. El coll de Bracons o el de Condreu eren passos obligats per accedir a la Garrotxa, però a partir del mes de març del 2009 es va inaugurar el túnel de Bracons i ara és molt més senzill accedir a la Garrotxa des de la plana de Vic, evitant els vessants abruptes i perillosos, perquè en molt poc tros havien de salvar un fort desnivell. Dominen les calcàries i gresos amb nivells de margues.
Les Guilleries es diferencien clarament del Cabrerès o Collsacabra. Les Guilleries, com també el Montseny, són part de la serralada Prelitoral. El predomini del color blanc o grisenc de les roques del Cabrerès contrasta amb els tons foscos de les roques paleozoiques i dels granits de les Guilleries i Montseny. Les Guilleries vistes des de les cingleres del Cabrerès formen una sèrie d'ondulacions suaus que s'eleven lentament des del mateix peu de la cinglera, fins a l'altiplà o calma de Sant Hilari Sacalm, ja en plena comarca de la Selva. De fet, el sector més alt de les Guilleries correspon a la Selva. Més enllà hi ha el Montseny amb el Matagalls (1,700 m).
Els rius
El Ter entra a l'Osona pel nord. El riu té direcció nord-sud. Forma nombrosos meandres un cop és dins la plana de Vic, i entre Sant Hipòlit de Voltregà i Manlleu gira a l'esquerra i ja no deixarà aquesta direcció est. Abans d'abandonar l'Osona fa nombrosos meandres i s'encaixa profundament en les roques de les Guilleries, on es va construir l'embassament de Sau amarant l'antic poble de Sant Romà de Sau.
Mirant de lluny, el curs del Ter fa un angle recte al seu pas per l'Osona. Això i el fet de travessar el muntanyam de les Guilleries han fet pensar si el curs del Ter hauria tingut un recorregut diferent a l'actual. Concretament s'havia dit si el Ter, ara faria milers o milions d'anys, hauria seguit recte, continuant cap el sud, travessant tota la plana i prenent el curs actual del Congost i Besòs. Si et fixes en un mapa, veuràs que aquesta teoria no està del tot malament. El que passa és que no és certa. S'ha pogut demostrar que el Ter mai no ha seguit el curs actual del Congost i que no ha desembocat mai prop de Barcelona. La prova definitiva per saber-ho ha estat l'estudi dels materials dipositats a les ribes del Congost i Besòs. Si el Ter hagués passat per l'actual Congost, hi hauria sens dubte fragments de roques arrossegades des de la capçalera. Per exemple, cap a la vall de Núria hi ha roques del tipus gneis, fragments dels quals sempre són arrossegats per les aigües del Ter. En les terrasses del Congost i Besòs no s'ha trobat cap mena de resta de gneis.
El Ter porta gairebé sempre força aigua, a causa de tenir una conca força gran on les precipitacions són normalment abundants. Quan s'observa el cabal actual del Ter, sovint es tenen sorpreses perquè a vegades va gairebé sec. Això és degut al gran aprofitament que es fa de les seves aigües. J fa segles que nombroses rescloses desvien les aigües cap als molins i d'altres usos en les poques colònies tèxtils que hi resten. A vegades aquestes aigües tornen de nou el riu, un cop han estat utilitzades, però d'altres no, o en menors quantitats.
L'embassament de sau serveix sobretot per a regular el cabal del Ter, ja que és força irregular, amb màxims de primavera (pluges i fosa de neu a la capçalera) i a la tardor (pluges). El mínim sol ser a l'hivern per ploure menys i perquè part de les precipitacions són en forma de neu, que roman a l'alta muntanya fins a la primavera propera.
El Ter té nombrosos afluents que recullen les aigües de la plana de Vic, del Cabrerès i del Montseny. Els més importants són dos de la dreta, el Gurri i la riera Major. El Gurri ve del Montseny i recull bona part de les aigües de la plana de Vic; alhora rep el Mèder, riu que passa per Vic. La riera Major també neix al Montseny, a l'obaga del Matagalls i rep nombrosos afluents provinents de les Guilleries.
La part de la conca del Llobregat correspon a les sub-conques de les rieres Gavarresa i de Merlès. Són dues rieres gairebé paral·leles que de nord a sud recullen les aigües del Lluçanès. No són gaire cabaloses però duen aigua tot l'any.
.L'extrem meridional de l'Osona pertany a la conca del Congost. Inclou un sector reduït entre els cingles de Bertí i de Centelles i el Montseny. El més important geogràficament és que ha obert pas enmig de la serralada Pre-litoral, i permet la comunicació entre el Vallès i la plana de Vic. És un pas estret i engorjat, d'on li ve el nom de Congost. Actualment és un eix essencial per a les comunicacions entre les comarques litorals (Barcelonès) i les de l'Osona, Ripollès i Cerdanya. Hi passa la línia fèrria entre Barcelona i Puigcerdà i l'autovia entre ambdues poblacions, que permet un trànsit força fluid.
El clima i la vegetació
El clima d el'Osona és mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continetal, encara que hi ha una gran diversitat de climes a causa del relleu. Una gràfica de Vic ens permetria resumir els trets principals del clima: més aviat fred, força plujós i no gaire sec a l'estiu.
A l'Osona les precipitacions mitjanes anuals varien de 700 a 1200 mm. o encara més en algun indret del Cabrerès. Les menors precipitacions tenen lloc al sector sud-oest i les més elevades al nord-est. Per estacions encara hi ha més contrast. La tardor és l'estació més plujosa arreu d'Osona, seguida de la primavera, excepte al nord, on és a l'estiu quan hi plou més. Aquesta és la diferència més destacable. Al sector esquerre del Ter les tempestes i els xàfecs estiuencs són abundants. Cap al sud l'estiu es fa més sec i calent. L'hivern és normalment l'estació amb menor precipitació.
les temperatures mitjanes anuals es troben per sota dels 13º, les més baixes són al cim del Montseny. Les de gener per sota de 5ª i les de juliol entre 18º i 23º. L'oscil·lació entre les temperatures de gener i juliol és elevada, fet propi a les terres de clima amb tendència continental. És un fenomen corrent a les altres valls i conques interiors, però a la plana de Vic han estat més conegudes perquè van ser estudiades durant la segona dècada del segle XX per un equip dirigit per Eduard Fontserè. Fontserè detectà inversions de més de 20º entre el fons i els vessants mitjans del Montseny. Per exemple, a la matinada del 28 de febrer de 1924, es registrà entre Manlleu i Vic, a 470 metres d'altitud, una temperatura de menys 26,5º, mentre que a la mateix hora als vessants del Montseny, a 800 metre d'altitud, els termòmetres no baixaren de menys 5ª. Aquest fou un dia excepcional, però no és rar trobar-hi inversions tèrmiques superiors als 10º graus diversos dies l'any.
La Vegetació
La diversitat de clima comporta l'establiment de paisatges vegetals variats. Els boscos dominants són alzines, les rouredes i les fagedes. La roureda de roure martinenc seria el bosc més estès a l'Osona en condicions naturals. Ocuparia pràcticament tota la plana de Vic, els vessants del Montseny i Guilleries per sota dels 800 metres i bona part del Lluçanès i Cabrerès. Però aquesta roureda ha estat molt destruïda en convertir aquestes terres en conreus i pastures. En alguns indrets han estat substituïdes per pinedes de pi roig, pi molt abundant a l'Osona. A l'extrem sud-oest, en contacte amb el Bages, hi ha una àrea on espontàniament es fa el roure valencià, que també ha estat molt malmès. Al seu lloc hi ha pinedes de pinassa o de pi blanc, matollars diversos, o conreus.
On els estius són clarament secs els roures tenen dificultats per a sobreviure. En aquests llocs espontàniament creix l'alzina. Hi ha extensos alzinars i carrascars hi ha brolles, sovint amb pi blanc, poques vegades amb pi pinyer.
No és rar trobar inversions en la distribució de la vegetació a les muntanyes, tal com passa amb la temperatura. Normalment, a la part inferior hi ha alzinars, després rouredes i fagedes. Doncs bé, a vegades, a la base de la muntanya hi ha una roureda de roure martinenc, pujant pel vessant trobem alzinars i més amunt, per sobre dels alzinars, de nou rouredes de roure martinenc. Aquesta inversió de la vegetació no és deguda només al clima, sinó també a la fertilitat i humitat dels sòls. Aquest és el cas de les rouredes a la plana de Vic. No solament al fons de la plan dominen els roures pel clima més fred i humid, sinó, i sobretot, a causa del terra. Al fons de la plana de Vic hi ha margues, una roca tova que es desfà fàcilment. L'abundància de material fi en els sòls permet absovir més aigua i, per tant, tenir-la disponible quan les plantes la necessitin en èpoques de sequera i no es morin. El roure necessita més aigua que l'alzina.
Als vessants enlairats, a partir de 900 metres d'altitud, on plou més i la humitat és elevada, es fan les fagedes. hi ha extenses fagedes al Montseny i al Cabrerès, en la franja de contacte entre l'Osona, Garrotxa i Ripollès. A les clarianes de les fagedes hi ha landes i patures. Al Montseny, a l'obaga del Matagalls, hi ha unes clapes d'avets enmig de la fageda, prova de l'elevada humitat d'aquest indret. Als fondals i vores de corrents d'aigua s'estableix una vegetació de ribera, amb verns i salzes.
La població
La població d'Osona ha sofert canvis molt importants en els últims 150 anys. Segons el primer cens modern del 1857, Osona tenia 66,052 h. dels qual el 21% vivia a la capital. Fins a la darreria del segle XIX la població va minvant, de manera que al 1900 se censen 60,127 h. Una anàlisi per municipis ens fa veure que aquest descens no és generalitzat. Vic mateix perd més de dos mil h. durant aquest període. També en perden nombrosos pobles que viuen només del camp. En canvi, hi ha un conjunt de pobles que augmenten la població, en especial els municipis on hi ha colònies o indústries tèxtils, com Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Manlleu.
A partir de 1900 s'inicia un creixement lent i continuat fins la guerra civil. Vic augmenta poc. És a partir de 1950 que el creixement demogràfic és notable, en especial en els municipis de la plana i millor comunicats; en canvi és negatiu en nombrosos pobles de muntanya. Aquest augment fou notable entre 1960 i 1980. A partir d'aquest moment la població s'estabilitza. Vic perd 1,572 h. entre 1981 i 1986 (28,583 h.). D'altres pobles de la rodalia van mantenir la població o, fins i tot, l'augmentaren. Al 1986 Vic només conté el 25% de la població de tota la comarca, mentre que ara (2025) en conté el 30%.
Els darrers anys hi ha hagut una forta immigració. Els immigrants s'han quedat sobretot a la plana. Als pobles de muntanya el descens va ser gairebé generalitzat en la segona meitat del segle XX; els seus habitants se'n anaven cap a Vic o altres pobles de la plana, o cap a Barcelona.
Entre 1950 i 1980 hi va haver una forta immigració de gent provinent del sud d'Espanya (Andalusia i Extremadura). A partir de finals del segle XX i hagut una grandiosa immigració estrangera, sobretot de persones procedents del continent africà.
A més de la capital hi ha municipis grans, i força importants en la comarca d'Osona; a continuació una petita mostra de poblacions de la comarca, amb més de 5,000 habitants.
* Vic............................48.354
* Manlleu....................21.172
* Torelló.....................14.902
* Centelles....................7.726
* Taradell.....................6.809
* Roda de Ter..............6.680
Les activitats
Osona és una comarca molt activa, amb activitats econòmiques diversificades. Hi ha molta agricultura i ramaderia i nombroses indústries. El 27% de la superfície es dedica als conreus, dels quals la majoria són de secà. Bona part de les terres cultivades són dedicades a farratges (alfals, naps), cereals per a ensitjat (ordi, blat de moro) o cereals per a gra (ordi, blat). En tercer lloc estan les patates, encara que ocupen una superfície ben inferior a la que tenien a inicis del segle XX.
L'home del camp viu sobretot de la ramaderia, en especial la bovina (per a llet i carn) i la porcina (per a carn). És la comarca amb més caps de bestiar boví i la segona en porcí. Ambdós tipus de ramaderia tenen la màxima concentració a la plana, on un sistema d'estabulació controlada permet un número força elevat de caps de bestiar.
El sector econòmic principal d'Osona és la indústria. El sector industrial que ha ocupat més gent ha estat el tèxtil, ja important des de la darreria del segle XIX. Fins passat els anys 1960 van destacar les colònies tèxtils situades a les ribes del Ter i rodalies: Oris (la Mambla), Sant Vicenç de Torelló (Borgonyà), Torelló (La Coromina), les Masies de Voltregà, Manlleu i Roda de Ter. També hi ha indústria tèxtil a Vic, Centelles, Taradell i Sant Hipòlit de Voltregà. Al Lluçanès També hi va haver un esforç de modernització i adaptació ales noves tecnologies i a les necessitats del mercat (Sant Bartomeu del Grau). Però a finals del segle XX una forta crisi afectà el sector del tèxtil i nombroses fàbriques tingueren de tancar o reestructurar-se per a sobreviure.
També és destacat el sector metal·lúrgic, en especial a Manlleu amb empreses dedicades a la maquinària tèxtil i elèctrica. A la Farga d'Ordeig o colònia Cambra, dedicada a la metal·lúrgia del coure, on es manté encara la indústria, pertanyent ara a La Farga Group, es fa fosa i laminació d'aram. D'altres industries metal·lúrgiques es localitzen a Vic, Torelló, Tona, Roda de Ter i Sant Hipòlit de Voltregà.
La indústria de les adoberies (pell) té tradició a Vic, però malgrat les empreses que en resten s'han modernitzat molt, és un tipus d'indústria en retrocés. Les instal·lacions resten molt concentrades a Vic, al barri de les Adoberies, a la vora del Mèder. També i ha alguna indústria adobera a Centelles.
Altres indústries són la de la fusta, la de la construcció i sobretot l'alimentària. La de la fusta té dues vessants principals: la torneria a Torelló i Sant Pere de Torelló, i la fabricació de mobles a Tona, Vic, Balenyà i Santa Eulàlia de Riuprimer. Avui potser l'alimentària és la principal indústria de la comarca on destaca l'elaboració d'embotits, molt relacionada amb la ramaderia porcina: Vic Manlleu, Balenyà, Tona, Calldetenes, Centelles i Sant Hipòlit de Voltregà. La construcció és una activitat repartida per tota la comarca amb nombroses empreses petites.
La indústria és força concentrada a la plana de Vic. Vic i Manlleu són les poblacions més actives.