Segons els relats, Otger Catalón, aixecant gent d'Aquitània, va sortir del castell de Cataló, per la qual cosa el van anomenar Catalón i Catalàn, i als seus soldats catalauns o catalans, i acompanyat de nou aclarits barons va intentar passar els Pirineus, ajudant els muntanyencs de Catalunya en les seves lluites per la llibertat de la seva pàtria.  

Dividides les forces que acabdillaven tres exèrcits, que junts formaven 25.000 homes, van penetrar per diversos punts fins a la vall d'Àneu, van enfilar-se per les muntanyes que des de Pallars s'estenen cap a Cerdanya i van passar el Rosselló i Empúries, construint forts castells circuïts de muralles tallades a les pròpies penyes, on van deixar les seves dones, fills i gent inútil per a la guerra, i estenent el seu poder per la filera de muntanyes fins al Capsir, van romandre en aquell fragós país durant deu anys, sense sortir de les muntanyes per baixar a les planes de Catalunya, per falta de socors; més per fi van posar setge a Empúries (que van haver d'aixecar, tornant-se a les muntanyes), durant el qual va emmalaltir Otger Catalón pels grans freds d'aquell hivern, i va morir, conferint el comandament á Dapifer de (que vol dir senescal, precisament) de Montcada, un dels anomenats Nou Barons de la Fama.

Van donar sepultura al cabdill al Monestir de Sant Andreu d'Eixalada, situat al Conflent, i van romandre sis anys més a les muntanyes, fins que Dàpifer es va resoldre a baixar al camp d'Urgell, on va lliurar una sagnant batalla contra els reis sarraïns. Pipí el Breu va donar llavors un altre governador als cristians <<que estaven en les altures i boscos secrets dels Pirineus>> i Dàpifer morí a Narbona quan Carlemany la tingué assetjada, sent el successor un valerosos cavaller anomenat Sunifred I, cep del qual van baixar els invictes guerrers i preclars comtes de Barcelona, ​​que va aconseguir restituir la fe cristiana i el culte diví per tots aquells pobles que són de les terres de Cerdanya i Urgell, per les ribes del riu Segre fins a Oliana i Castellbó, els habitants del qual van demanar favor i ajuda a Carlemany, tan bon punt va ser senyor d'Aquitània.

Aquest és el resum substancial del treball de l'historiador Jeroni Pujades, havent d'esbrinar que el relat primitiu de Pere Tomic, es limita a manifestar que, després de la pèrdua d'Espanya, el príncep Otger Catalón, de qui va prendre nom Catalunya, amb els nou homes va fer irrupció al país i va assetjar Empúries, on va morir, i tornat aquells als Pirineus, van romandre allí fins als temps de Carlemany. Ni a les fonts històriques musulmanes, ni a les cristianes, observa l'historiador, figura cap testimoni contemporani, ni tan sols proper, del fabulós succés inventat per Tomic.

No s'ha pogut esbrinar quin fos el castell de Catalo, del nom del qual no n'ha existit mai cap al Llenguadoc. Els nou barons apareixen a la llegenda amb noms i cognoms a la moderna, tot i que en aquella època eren generalment els noms gots o germànics, als quals no s'assemblen gaire els d'aquells herois.

Se'ls atribueix escuts d'armes amb casernes, malnoms i divises, i està provat i admès que aquest costum va començar amb les Croades. Entre els barons se cita un Moncada, de qui es diu que va ser senescal, quan els que van portar aquest cognom no van ser senescals fins a quatre segles després. Un altre dels barons, Guillen de Cervera, es pretén que pertany a la casa dels ducs de Savoia, quan aquests no existien.

Per tot això, conclou Antoni de Bofarull, es demostra que la vinguda d'Otger Catalo i dels nou barons de Catalunya és una faula sense fonament, potser inventada per afalagar la vanitat d'algun noble.