Pau Casals i Defilló
(el Vendrell, 29 de desembre de 1876 - San Juan, 22 d'octubre de 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d'El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins del modernisme català. Promogué fundacions per a l'impuls i la divulgació de la música.
Pau Casals ha estat un dels violoncel·listes amb més talent del segle xx. Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps, continua avui dia sent una icona musical de referència.
Com a violoncel·lista va aportar canvis innovadors en l'execució del violoncel, que va convertir en un gran instrument solista. Com a director i mestre, buscava igualment la profunditat expressiva, l'essència musical que ell aconseguia amb el violoncel. Fritz Kreisler el va definir com «el rei de l'arquet» i Eugene Ormandy va dir de Pau Casals: «No és solament el més gran violoncel·lista, sinó possiblement el músic viu més extraordinari del món».
Pau Casals era, al mateix temps, un ferm catalanista separatista i un republicà profundament convençut. Ha esdevingut una figura gairebé mítica, tant en l’àmbit musical com en el polític. La seva denúncia clara del fracàs de les potències occidentals a l’hora d’actuar contra Franco després de 1945, i la decisió de no tocar en cap país que reconegués oficialment la dictadura espanyola, el situaren molt més enllà de la condició de simple gran intèrpret.
Casals estudià el violoncel a Barcelona amb Josep Garcia i la composició amb Josep Rodoreda. desenvolupà una nova tècnica en l'instrument i es presentà a Barcelona el 1891. L'any 1889 començà a tocar al Cafè Tost del passeig de Gràcia set dies a la setmana, tres hores cada nit, per 5 pessetes. Tot i interpretar música popular, ell i els seus companys hi introduïren repertori clàssic i aconseguiren dedicar una nit setmanal a concerts més seriosos, que atreien públic interessat a escoltar el jove prodigi. Després de tocar en cafès, descobrí les Suites de Bach a les que dedicà un llarg estudi.
Becat per la reina Maria Cristina, va estudiar el 1893 a Madrid amb Jesús de Monasterio i Tomás Bretón i el 1895 amb François Gevaert a Brussel·les. Va ser violoncel a París del teatre Marigny, de l'Òpera i de l'Orquestra Lamoureux. El 1896 va tornar a Barcelona on va formar part del quartet Crickboom.
La seva carrera internacional comença en 1899 i en 1905 va fundar un cèlebre trio amb Jacques Thibaud i Alfred Cortot. el 1919 va crear l'Orquestra Casals a Barcelona. La seva reputació internacional com a violoncel·lista va arribar a ser immensa.
En 1936 amb motiu de la guerra civil espanyola, es va instal·lar a Prada, sud de França, estant sense tocar en públic de 1945 fins al bicentenari bachià de 1950, creant el Festival Pau Casals de Prada.
Lluita per la pau
L’estiu de 1958, Schneider i Casals van fer pública una declaració conjunta adreçada als governs soviètic i nord-americà, en què reclamaven la suspensió de les proves nuclears i la fi de l’escalada armamentista. Poc després, Casals va acceptar la invitació d’actuar davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, dins el concert anual del Dia de les Nacions Unides, organitzat per recordar l’aniversari de la creació de l’organització. Casals rebé el 1958 una invitació de Dag Hammarskjöld per actuar a les Nacions Unides, però al principi la refusà perquè la seu era als Estats Units, país on havia decidit no tocar, i perquè Espanya ja formava part de l’ONU. Finalment, acceptà en considerar que la seu de l’ONU era territori extraterritorial i neutral, i que l’actuació podia tenir un valor simbòlic important.
El concert es va celebrar el 24 d’octubre. Casals volia adreçar un missatge de pau a l’Assemblea General de l’ONU, però com que no podia parlar-hi oficialment, el text s’inclogué al programa del concert. Hi justificava la seva presència malgrat el seu boicot artístic, afirmant que el perill nuclear per a la humanitat passava per damunt de qualsevol altra consideració. També demanava la fi dels experiments nuclears i defensava la música com a llenguatge universal de comunicació i pau. El concert del Dia de les Nacions Unides fou l’esdeveniment musical més àmpliament retransmès de la història fins al moment, ofert per la ràdio a setanta-cinc països i per televisió als Estats Units. Aquella aparició convertí Casals, ja vist com una consciència moral a Europa i Amèrica del Nord, en un símbol internacional de la pau.
El 1956 va fixar la seva residència a Puerto Rico, on va crear també un festival. Com a violoncel·lista qui va ser el més gran de la història. Com a compositor, les seves obres són tradicionals de forma i amb base folklòrica catalana, i la més coneguda és l'oratori El Pessebre. El 1960, Casals decidí convertir El Pessebre en una crida internacional per la pau. L’oratori, escrit a Prada després de la Segona Guerra Mundial, havia estat pensat inicialment com una celebració de la pau i de l’esperança de democràcia a Espanya, però després del concert a l’ONU Casals el reinterpretà com una súplica contra la guerra i el perill nuclear. Per reforçar aquest sentit, Joan Alavedra hi afegí una secció final sobre la pau i la fraternitat, que Casals orquestrà amb un final solemne i triomfal. L’obra esdevingué el centre de la seva activitat artística dels darrers anys, malgrat les reticències dels amics, que temien tant l’esforç físic com la recepció crítica. Casals, però, volia aprofitar el temps que li quedava per difondre el seu missatge. L’estrena completa tingué lloc a Acapulco el 1960, en homenatge al suport de Mèxic als exiliats republicans. La seva veritable «croada» començà el 1962 a San Francisco, amb una interpretació molt emotiva davant un públic de 3.000 persones.
Va morir a San Juan de Puerto Rico el 22 d'octubre de 1973. Sobre el fèretre hi reposava una bandera catalana, cosida per la mateixa Marta, tal com ella explicaria a Joan Alavedra. Les despulles foren traslladades de la sala de música de l’hospital a la sala de música de la casa de Río Piedras. Van sonar alguns moviments dels trios que Casals més estimava: el Trio de l’arxiduc de Beethoven i el Trio en si bemoll de Schubert, interpretats pel pianista Istomin, el violinista Schneider i el violoncel·lista Parnas, aquests dos darrers arribats expressament de Nova York. La soprano Olga Iglesias hi cantà la Pregària de la Mare de Déu de Montserrat, obra del mateix Casals.
L'any 1979, d'acord amb el desig de retornar a la seva terra natal el dia que es restablís la democràcia, va ser traslladat a Catalunya, on reposa avui al cementiri del Vendrell. Aquell any li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Obra
Entre les contribucions més importants de Pau Casals destaca haver canviat la tècnica de la interpretació del violoncel, buscant moviments allunyats de la tècnica de l'època. Va recompondre, interpretar i enregistrar les Suites per a violoncel sol de Johann Sebastian Bach. Pau Casals va enregistrar més de 50 obres entre el 1915 i el 1924 amb la discogràfica Columbia.
Va fer també de professor i compositor, amb obres que han esdevingut un cant de pau, com l'oratori anomenat El pessebre (1960), instrumentat pel seu germà Enric. A més de l'Himne a les Nacions Unides (1971), ha compost peces vocals (O vos ommes, Nigra sum) o sardanes (Sant Martí del Canigó i Els reis màgics, per a 32 violoncels). En paraules de la seva vídua, Marta Casals Istomin: «Al llarg de la seva vida musical, Pau Casals va sentir la necessitat de compondre i, malgrat les seves múltiples activitats, va trobar el temps per escriure la seva música». A partir de l'any 2010, Editorial de Música Boileau va emprendre la publicació de tota aquesta producció (llevat d'El pessebre, ja editat) dirigida per Marta Casals Istomin i amb la col·laboració del musicòleg Xosé Aviñoa i de la Fundació Pau Casals. S'han comptabilitzat un centenar d'obres de tota mena de gèneres que Casals va escriure al llarg de tota la seva vida.