Presa de Barcelona per Almansor
Després de la batalla de Rovirans (voltans de Terrassa), on Almansor va derrotar Borrell II. Hi van morir cinc-cents cavallers barcelonins als quals van tallar el cap. Borrell II, el seu fill Ramon Borrell I i la cavalleria que va sobreviure van retirar-se en direcció a Caldes de Montbui, mentre Almansor es dirigia a Barcelona. El 6 de juliol de l'any 985, l'exèrcit cordovès comanat per Abu Amir Muhammad ben Abi Amir, al qual les cròniques romances anomenen Almansor, s'apoderà de Barcelona.
Realment pocs fets guerrers tenen a la història d'Espanya una transcendència semblant. però no ens precipitem. De les aproximadament, cinquanta campanyes que les cròniques musulmanes compten en l'haver d'Almansor, la número vint-i-tres segons el parer de Lévi-Provençal, va ser la que va emprendre contra la capital de la Marca hispànica.
La campanya va ser preparada amb la màxima cura; va reunir un exèrcit molt nombrós i en lloc de marxar directament contra la Marca hispànica, va donar una llarga volta pel sud-oest de la península, fent una demostració de força que pensava hauria de ser útil per al seu prestigi a les regions d'Andalusia oriental i de Llevant. Sortint de Còrdova el 5 de maig de 985 va travessar successivament les ciutats d'Elvira, Baza i Múrcia, on, durant dues setmanes, li va oferir hospitalitat fastuosa un ric propietari, que pren a càrrec seu la manutenció de tot el cos expedicionari. Un cop acabada la seva estada a Múrcia, el cèlebre cabdill cordovès es va dirigir cap a Barcelona al llarg de tota la costa mediterrània.
El comte de Barcelona Borrell II, tenint notícies de l'avenç, va intentar oposar-s'hi abans que arribés als seus territoris. Però l'intent del comte Borrell va ser en va, ja que va ser plenament derrotat. El dia 1 de juliol, les tropes cordoves van arribar als murs de la ciutat de Barcelona, alhora que una esquadra cordovesa fondejava al port. La gran majoria de la població del territori barceloní i dels llocs més pròxims es va refugiar precipitadament a la ciutat, amb l'esperança que les seves altes muralles romanes fossin capaces de suportar l'embranzida sarraí.
De fet, no sabem pràcticament res sobre els detalls, que degueren ser innombrables, del setge: però la seguretat dels àrabs davant la immediata caiguda de la ciutat, la desconfiança dels cristians tant a rebre ajuda com a poder resistir amb les seves soles forces i l'embranzida de les escomeses musulmanes van aconsellar, passats quatre dies de setge, que el comte Borrell i els seus més afins col·laboradors intentessin sortir de la ciutat. Aquesta, va quedar, en aquest instant, sota el comandament del vescomte Udalard I. Dos dies més tard, la ciutat va caure en mans musulmanes.
El saqueig va ser extraordinari: la majoria dels edificis de la ciutat van ser cremats; els habitants que no van morir en la lluita van ser portats com a captius a Córdova. Entre els captius figuraven alts personatges del moment, com Udalard, vescomte de Barcelona; Amulfo, arxidiaca de la catedral, i molts altres. les proporcions del desastre van ser enormes.
Amb raó va escriure Carreras i Candi que la entrda de l'exèrcit de Almanzor és el fet més calamitós que registra la història de Barcelona, almenys de mil anys cap a aquí. Com va escriure un historiador cordovès contemporani dels successos. Almanzor va destruir la ciutat i va amargar als seus habitants amb la humiliació i el dolor. Pel seu costat les fonts cristianes són unànimes a l'hora de reflectir la importància de la catàstrofe. Un document català de principis de 987 diu que:"mortui vel capti sunt omnes habitantibus de eadem civitate vel de eiusdem comitatum". morts i captius són tots els habitants d'aquella ciutat --es refereix a Barcelona-- i d'aquell comtat.
Una expedició tan meticulosament preparada i amb un apilament de forces extraordinàriament important per a la seva època, havia d'obeir a unes raons profundes. Quins van ser, doncs les raons que va poder tenir Almansor per a atacar la ciutat de Barcelona? Si en les expedicions que després durà a terme contra Lleó, Castella i Navarra es pot veure com a raó, una enemistat antiga o la vulneració de tractats entre els dos països, per al comtat de Barcelona totes aquestes explicacions no són vàlides.
Hi havia bona entesa amb el Califat de Cordova
Són proverbials els llaços d'amistat existents, en la segona meitat del segle X, entre la Córdova califal i els comtats pirinencs: La Marca hispànica era en aquests instants, el lloc a partir del qua es transmetia la ciència àrab, a través dels monestirs feia Occident, Millàs i Vallicrosa va escriure pàgines excel·lents sobre aquest punt.
No ens sembla tampoc convincent que Almanzor fos guiat per un afany proselitista, ja que el seu exèrcit estava compost en la seva major part per berbers i, fins i tot, cristians. Davant la falta de raons que podríem dir polítiques, molts historiadors han volgut veure en aquesta expedició el caràcter d'una razzia a la recerca d'un immens botí. Per descomptat, resulta innegable que l'exèrcit del cabdill amirida es va emportar del saqueig de la ciutat innombrables captius, molts dels quals es van vendre com a esclaus i, una menor part, va tornar a les seves llars una vegada pagat el dur rescat. En fi, es pot veure en l'expedició el desig d'obtenir fàcilment, gràcies al saqueig, les primes necessàries amb les quals poder acontentar els seus soldats.
Diem que resulta innegable que l'expedició de Almanzor aconseguís tots aquests objectius de caràcter econòmic, però parce molt poc versemblant que es muntés una expedició tan costosa per a obtenir uns hipotètics ingressos. Cal aprofundir més en el mateix caràcter del propi Almanzor i explicar l'explicar l'expedició contra Barcelona com un desig de buscar glòria. En aquest sentit, cal destacar les raons que el famós historiador cordovès Ibn Hayyan (988-1076) autor d'una obra intitulada Kitāb al-muqtabis fī tārīkh rijāl al-Andalus, (Llibre del qual desitgi conèixer la història del-Andalus) exposa: "Però feia la fi del regne dels omeies d'Orient i al principi dels abasidas va haver-hi una època d'abatiment entre els àrabs espanyols. Aprofitant-se d'ella els francs per a reconquerir el país que havien perdut: avançant-se fins a Barcelona, reconquerint aquesta ciutat prop de dos-cents anys després de l'hègira i van posar allí un governador. Des de llavors formo part Barcelona dels estats del rei franc, que era llavors Carlemany.
Però havent-se introduït més tard la discòrdia entre els febles reis francs, els senyors els van disputar el poder. Arrogant-se els governadors la sobirania entre les províncies confiades a la seva custòdia, i els de Barcelona van fer un altre punt. Els omeies d'Espanya, en començar el seu imperi, van tenir a bé portar-se bé amb aquests prínceps, temorós d'haver de combatre si els atacaven aliats amb el rei de Roma; però Almanzor, havent-se dona compte, que els barcelonins estaven enterament separats del regne dels francs els va atacar violentament i va assolar el país, va prendre Barcelona i la va destruir.
D'aquest paràgraf de Ibn Hayyan es puden deduir dos importants factors en la història de Catalunya. Primer la raó directa que va tenir Almanzor d'atacar la ciutat. "assabentat que els barcelonins estaven...solos...Almanzor va atacar l'única ciutat que no havia estat mai atacada pels anteriors califes i emirs del-Andalus. Al nostre mode de veure, aquesta és la causa, com ja deduís fa algun temps Frederic Udina de l'atac de Almanzor a Barcelona. Però el text de Ibn Hayyan, ens ofereix un altre altre vessant, com és la de demostrar-nos la independència que de fet posseïa ja el comtat de Barcelona enfront del regne franc. La presa de Barcelona i la inhibició dels reis francs van decidir la fortuna de la ciutat.
És ara quan. lliure dels lligams amb França i lluny de la dependència amb el califat, el comtat de Barcelona comença a adquirir una consciència pròpia de si mateix com a entitat polític-cultural. L'any 985 és, sens dubte per a Barcelona, com ja apuntés F. Udina, un tret molt més decisiu que el simbòlic de l'any 1000. Ara Barcelona iniciarà una reconstrucció de tots els ordres, que vindrà afavorida pel lent despertar de l'Occident europeu. L'increment demogràfic tan sensible en el segle XI, obligarà als ciutadans de Barcelona a crear nombrosos suburbis al voltant de la ciutat emmurallada, creant la imatge de la futura ciutat medieval.