La conquesta d'al-Àndalus, anomenada Reconquesta per la historiografia moderna fins a temps recents, és el procés històric en què els regnes cristians del nord de la península Ibèrica van conquerir de forma intermitent, al llarg d'una època de quatre segles, tota la resta dels territoris hispànics cap al sud sota sobirania d'al-Àndalus.
Abans d'organitzar la primera croada a Terra Santa, l'Església ja havia mostrat el seu suport als reis cristians que emprenien guerres de conquesta i cristianització. El més antic d'aquests conflictes era el que enfrontava als reis musulmans i els dels regnes cristians de la península Ibèrica, conegut amb el terme de Reconquesta. Aquesta es va iniciar gairebé tres segles abans que la primera croada i va culminar en 1492 amb la presa del regne de Granada. Encara que el nom "reconquereix" suggereix un avanç sistemàtic sobre els territoris peninsulars en mans musulmanes, va ser un procés amb nombrosos alts i baixos, plagat de guerres intermitents i disputes frontereres. A vegades a més, l'ambició personal dels sobirans va prevaler sobre la religió.
L'any 711, L'any 711, Tàriq ibn Ziyad, governador musulmà de Tànger, arribà a Gibraltar (Jabal al-Tariq, la "muntanya de Tariq") i que posà fi al regnat cristià establert pels visigots en el segle V. Cap a l'any 716 la península es trobava ja en mans dels musulmans, a excepció d'alguns territoris del nord i el nord-oest. les tropes musulmanes van travessar els Pirineus i van penetrar a la Gàl·lia (França), i van aconseguir Poitiers, al costat del Loira, setze anys més tard, però van ser derrotats pels francs al comandament de Carles Martell.
Després del sagnant derrocament del califat omeia de Damasc l'any 750. Abd-ar-Rahman I, l'últim príncep omeia supervivent, va fugir a la península Ibèrica, on l'any 756 va fundar el seu propi califat amb seu a Còrdova. Tres anys més tard, el fill de Carles Martell, Pipí I (741-768), va aconseguir expulsar als musulmans més enllà dels Pirineus.
El successor en el tron de Pipí, Carlemany (768-814), es va convertir en el gran enemic dels musulmans , i llegendes com la que van inspirar el poema èpic francès del segle XII Cançó de Rotllan van contribuir sens dubte a animar a altres cristians de la resta d'Europa a lluitar contra els musulmans de la Península. No obstant això, la implicació de Carlemany en aquesta va ser bastant complexa. L'any 778 va intervenir en el regne d'Astúries com a aliat d'un Barcelona en aquells dies en mans musulmanes, i no va dubtar a atacar la ciutat cristiana de Pamplona. després ja no va tornar mai més a la península, però a partir de l'any 788 les seves tropes es van establir en l'anomenada Marca Hispànica, que incloïa Barcelona (caiguda l'any 800).
Va ser en els regnes cristians d'Astúries i Barcelona on va arrencar la reconquesta. Un any clau en aquest sentit va ser el 844, quan Ramir I d'Astúries (842-850) va derrotar a les tropes musulmanes en la Batalla de Clavijo.
En 1031, el califat de Còrdova es va fragmentar en una vintena de petits regnes (taifes), per la qual cosa la resistència musulmana enfront de l'avanç cristià es va afeblir en gran manera. Així mateix, en el segle XI es van consolidar els regnes de Lleó i Navarra, i Barcelona va passar a formar part del regne d Aragó. De totes maneres, la conquesta, l'any 1085, de Toledo a les mans d'Alfons VI de Lleó i Castella (1072-1109) va permetre a aquest últim convertir-se en el rei més poderós de la península.
En al-Andalus, el territori peninsular dominat pels musulmans, s'havia tolerat en general la presència tant dels cristians com dels jueus, i fins i tot alguns membres d'aquestes comunitats van arribar a ocupar llocs de responsabilitat. En els primers segles de la Reconquesta, els reis cristians també van permetre als musulmans mantenir els seus cultes i oficis, i fins i tot recaptar els seus propis impostos i tenir les seves unitats militars. A més, moltes vegades preferien arribar a un acord amb el seu sobirans abans que combatre amb ells.
Aquesta situació va canviar a mitjan segle XII, quan els almohades, una tribu berber fonamentalista, van conquistar al-Andalus i van convertir les guerres defensives contra els reis cristians en una autèntica jihad. Els almohades van posar fi a la desunió entre els musulmans, però també amb això a tota una època marcada per la tolerància i l'intercanvi cultural, i van deixar sense cabuda a la població no musulmana. Aquest poble de fanàtics nouvinguts aparto de l'escena política als musulmans autòctons i va obligar els reis cristians a decidir-se a acabar amb la jihad d'una vegada per sempre.
Portugal va rebre ajuda creuada esporàdicament i, les més de les vegades, per mar. A l'estiu de 1147, una flota que es dirigia a Terra Santa dins del marc de la segona croada, procedent d'Alemanya, Flandes, Anglaterra i Normandia, va ajudar al comte (més tard rei) de Portugal, Alfons I (1128-1185) a conquistar Lisboa. En 1189, dues flotes que es dirigien a la tercera croada, procedents de Dinamarca, Frísia, Flandes, Alemanya i Anglaterra, van ajudar de nou als portuguesos en la seva lluita contra els almohades.
La Reconquesta va realitzar els seus majors progressos en el segle XIII, quan els regnes cristians peninsulars van experimentar un important auge econòmic i demogràfic, els sobirans musulmans es van afeblir i el reforç militar del nord d'Àfrica es tornava més esporàdic
i insuficient.
La batalla més important de la Reconquesta es va celebrar el 12 de juliol de 1212 a les Navas de Tolosa, i en ella els almohades van caure a les mans del ran contingent militar dels reis d'Aragó, Castella i Navarra, així com les diferents ordres militars i prop de setanta mil croats francesos. Jaume el Conqueridor (1213-1276) conquisto València entre 1229 i 1245, i Ferran III de Castella (1217-1252) va fer el propi amb Còrdova en 1236 i amb Sevilla en 1248, amb o que va obligar els musulmans a retirar-se a Granada, Segons es consolidava l'avanç de Castella i Lleó, es va imposar un control cada vegada més estricte sobre els musulmans, a causa de les revoltes dels quals els hi va expulsar de les seves terres.
La reconquesta de Portugal va concloure en 1249. Posteriorment, les seves ordres militars van centrar els seus atacs en us territoris musulmans del nord d'Àfrica, i el príncep Enric el Navegant (1394-1460) no va dubtar a recórrer als serveis de l'Orde de Crist per a unes expedicions que haurien de portar als exploradors portuguesos als confins d'Àsia i l'Orient Llunyà.
En 1469, el matrimoni entre Ferran el Catòlic i Isabel I de Castella va donar forma al regne unit de Castella i Aragó, la qual cosa va fer possible en 1492 la conquesta de Granada, l'últim regne musulmà de la península. En aquest mateix any, els jueus van ser obligats a triar entre la conversió al cristianisme o l'exili, al mateix temps que es va imposar un ferri control sobre els musulmans. Deu anys més tard, els musulmans que encara no s'havien convertit van ser obligats a fer-ho.
