El Ripollès és una comarca pirinenca que comprèn l'alta conca del Ter i la del seu afluent el Fresser. Té una superfície de 909.65 km. té 25.766 h. (2024). Ripoll n'és la capital comarcal i, limita amb;
Garrotxa, Vallespir, Conflent, Alta Cerdanya, Baixa Cerdanya, Osona, Berguedà i el Lluçanès
Geografia:
Al nord hi ha un conjunt de massissos i serres del Pirineu axial amb cims elevats: Al nord hi ha un conjunt de massissos i serres del Pirineu axial amb cims elevats: la Creu de Maians (2.020 m), Puigmal (2.909,8 m), Pic de Finestrelles (2.827 m), Pic d'Eina (2.789 m), Pic de Noufonts (2.861 m), Pic de l'Infern (2.869 m), Pic de Bastiments (2.881 m), Pic de la Dona (2.702 m), Costabona (2.465 m), i Montfalgars (1.610,8 m). Tots aquests cims es troben en la línia fronterera amb França.
Més cap al sud hi ha una altra alineació de muntanyes, paral·lela a l'anterior. A l'oest hi ha la serra de Montgrony (Cim del Pla de Pujalts, 2056 m i la Covil, 2.002 m) i cap a l'est la Serra Cavallera (Taga, 2.039,9 m).
Seguint més cap al sud hi ha d'altres alineacions muntanyoses paral·leles a les anteriors, totes elles pertanyents als Pirineus. Al sud-oest trobem els Rasos de Tubau i la serra de Matamala. Al sud-est hi ha un conjunt de serres que entren en contacte amb la serralada Transversal: serres de Milany i de Santa Magdalena i el Puigsacalm (1.514 m) en el límit amb la Garrotxa.
Tot plegat fa que el Ripollès sigui un territori molt muntanyós, constituït per serres separades per valls llargues i profundes i on no hi ha cap plana extensa. Per això cada una d'aquestes valls té una personalitat pròpia, i la comunicació entre elles tradicionalment no ha estat fàcil.
La meitat sud del Ripollès constitueix el que alguns han anomenat el Baix Ripollès, contrada amb muntanyes mitjanes, encara que les valls són força profundes, centrada en la vila de Ripoll.
La meitat nord del Ripollès és format per la Vall de Ribes i la Vall de Camprodon. La Vall de Ribes és centrada a la població de Ribes de Freser. Comprèn les conques del Rigard, que arriba fins a la Collada de Toses, la del Freser, que inclou la Vall de Núria i la del Riu Segadell que arriba a la Collada Verda. La Vall de Camprodon comprèn la capçalera del Ter i la conca del Ritort, riu que s'uneix al Ter precisament a Camprodon.
El Ripollès té dos rius principals: el Ter i el Freser. Aquest dos rius s'uneixen a Ripoll. El Ter forma com un quatre al revés, i el Freser sembla com si fos la continuació del Ter a partir de Ripoll. Entre les valls del Ripollès cal destacar la vall del Rigard i la del Ritort.
Tot plegat pot semblar un ball de noms de rius i de muntanyes, on hom té feina d'entendre's. No cal espantar-se; la geografia d'una comarca mai no ha de quedar reduïda a una llista de noms de lloc. A hom li és fàcil situar-se en el Ripollès, i no perdre's. Si mira el mapa de la comarca i veurà que és senzill comprendre com és el Ripollès només considerant els dos rius principals. Primer situa el Ter i després el Fresser. Cal fixar-se que s'uneixen a Ripoll. El Ter fa com un quatre al revés, i el Fresser sembla com si fos la continuació del Ter a partir de Ripoll. Un cop hom ha entès on són les valls que han obert aquets dos rius, cal localitzar d'altres valls secundàries. I situar sobretot la vall del Rigard i la de Ritort.
Amb aquests quatre noms de riu i la localització de les seves valls hom té els elements bàsics per imaginar-se un recorregut per la comarca. No cal encaparrar-se pel nom de les muntanyes i pics. Si alguna vegada hom té la sort de pujar-ne un, de ben segue que recordarà el seu nom sense cap esforç. No hi ha ningú que hagi pujat al Puigmal o al Taga i que s'oblidi del seu nom, alhora que recorda amb satisfacció les hores de caminada, la calor, o el fred, segons l'època de l'any, i els paisatges bonics que va contemplar.
Ara anem a estudiar un xic com és el Ripollès. Hom veurà que una part important del capítol és dedicat a l'exposició dels valors històrics i culturals de la comarca: als monuments arquitectònics i històrics de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, a la vida dels pastors i a les activitats de la farga i de la llana.
El relleu
Hom pot veure que el Ripollès resta ubicat en plena serralada dels Pirineus. La meitat nord correspon al Pirineu axial i la meitat sud al Pre-pirineu. Les serres de Montgrony i Cavallera fan partió entre ambdues unitats de relleu. Al Pirineu axial dominen les pissarres amb sectors de granit i gneis. El Pre-pirineu és format bàsicament per materials calcaris, gresos i margues.
En els vessants més enlairats del Ripollès, s'ha modelat un relleu ben diferent de la resta del territori. Aquest modelat s'ha format a causa de l'acció de la neu i del gel, i la dels rius. Cal estudiar el que ha passat.
A les parts elevades neva força a l'hivern i els vessants queden coberts de neu de quatre a vuit mesos, segons l'altitud i orientació del vessant. També varia segons els anys. Hi ha anys en que neva poc, en canvi en altres es formen gruixos de neu d'uns quants metres. En arribar l'estiu, la neu pràcticament és fosa, excepte en algun racó ben arrecerat on encara resta una clapa de neu 0 congesta. Només algunes congestes enlairades i amagades no arriben a fondre's del tot.
Però, fa milers d'anys feia més fred, tant a l'estiu com a l'hivern. Potser en algun moment no nevava gaire, però la neu es conservava d'un any a l'altre, de manera que s'anava acumulant i el gruix cada vegada era més gran. Amb el temps, el fred i el pes de la neu acumulada feien que tot es convertís en una capa de glaç molt compacta. Arribava el moment que el pes era tan gran que la massa de glaç començava a lliscar pel vessant fins al fons de la vall, on confluïen masses de glaç d'altres vessants i valls. El resultat és que es formaren autèntics rius de glaç que avançaven molt lentament, coneguts per geleres o glaceres.
Al Ripollès actualment no hi ha cap gelera, màxim alguna congesta que gairebé sempre arriba a fondre's del tot abans que comenci una nova temporada de neus. Però hi hagué geleres en moments diferents. Se sap que fa uns vint mil anys hi havia geleres força grans que descendien per les capçaleres més enlairades. On eren més grosses fou a les valls del riu Núria i a la part alta del Fresser. Si es pot observar alguna fotografia de la coma de Vaca, un paisatge típic on es noten les conseqüències de les geleres. Precisament el nom de coma fa referència a un circ o una vall glacial en forma de cóm o en obi. Les valls glacials tenen un fons suau.
Però la suavitat del relleu derivat del pas de les geleres ha estat modificat pel pas posterior dels rius, on sovint s'han engorjat. De fet, els fons de les valls del Ripollès són sovint estrets i profunds a causa de l'acció continuada de l'aigua dels rius, encara que no tenen les dimensions dels grans congostos que hi ha al Pallars. On si hi ha un relleu espectacular és a la capçalera del Fresser, en les gorges del Fresser. Tant el Fresser com el riu de Núria un cop han deixat els vessants més enlairats han de travessar unes roques molt dures amb grans desnivells. El resultat ha estat l'excavació de gorges, valls molt estretes i profundes, i cascades o salts d'aigua. El recorregut que segueix el cremallera fins a la vall de Núria travessa paisatges espectaculars, on pot contemplar-se aquest tipus de relleu.
Els rius
L'esquema dels rius del Ripollès és simple i, com s'ha dit, és important conèixer-lo bé perquè ens dona una idea precisa de com és la comarca. Si es mira un mapa, si veu que tots els rius principals tenen dues direccions dominants: o van del nord a sud, o d'est a oest (o d'oest a est).
El Ter n'és un riu principal i té un recorregut en forma de quatre a l'inrevés. Neix a Ulldeter i després de constituir-se com autèntic riu amb la unió de nombrosos rierols que baixen dels vessants enlairats amb formes glacials, passa per Setcases, Camprodon i Sant Pau de Segúries. En aquesta darrera població el riu gira cap a l'oest. Travessa Sant Joan de les Abadesses i a Ripoll torna a girar cap el sud, direcció que no perd fins que entra a la Plana de Vic, on poc abans de Manlleu gira a l'est. A Ripoll se li uneix el Fresser, riu que sembla la continuació del Ter, ja que segueix perfectament la direcció nord-sud que el ter pren després de Ripoll. De fet, si no fos perquè el recorregut per Camprodon i fins Ulldeter és més llarg, el Fresser podria ser considerat com la capçalera del Ter.
Un cop vist que el Ter i el Fresser tenen una direcció clara nord-sud, només queda constatar que la resta de rius una mica importants segueixen una direcció perpanedicular a aquella. Això és degut al fet que les serres tenen una forma allargassada d'est a oest. Els rius s'han adaptat a aquest relleu. El cas més clar són els dos rius que s'uneixen amb el Fresser a Ribas de Fresser: el Rigard, que prové de la vall de Toses, i el Segadell, de la vall de Pardines. Aigües avall hi ha el Merdàs de la vall de Combrèn, i, passat Ripoll, la riera de les Llosses.
El cabal d'aquests rius és important en relació amb la superfície de les seves conques. Es tracta d'una comarca força plujosa, amb precipitacions abundants durant totes les estacions. Els cabals màxims es registren a la tardor a causa de les pluges abundoses i per la fosa de la neu. A l'estiu porten força aigua perquè també i plou força. L'hivern és normalment quan els rius van més baixos a causa de les preciìtacions escasses i pequè aquestes són sovint en forma de neu. Malgrat tot, hi ha fortes variacions en relació amb els aiguats oeriòdics i amb les temporades en què les precipitacions són esxasses. Les inundacions no són rares, en especial a la tardor.
El clima
Al Ripollès hi ha una gran diversitat de climes. Van des del mediterrani de muntanya mitjana al d'alta muntanya, en relació sobretot amb l'altitud.
La influència marítima ja és molt atenuada, i es va pedent a mesura que es va cap a l'oest. Al sector que dóna a la Garrotxa, la tendència continental és menor a causa de l'arribada de masses d'aire humides i temperades. Són les que provoquen les pluges abundoses de la part oriental del Ripollès i les que fan que hi hagi extenses fagedes. Al cantó occidental, cap el Berguedà, plou menys, i en el paisatge vegetal dominen les pinedes de roig i les rouredes de roure martinenc.
Ben diferent es cap a les muntanyes per sobre dels 2000 metres, on les temperatures són sempre més baixes i a l'hivern neva sovint. El paisatge vegetal és constituït sobre tot per pinedes de pi negre i prats d'alta muntanya.
Si consultem un gràfic del clima de Camprodon mostra les característiques d'un clima mediterrani de muntanya mitjana, exposat de ple als vents de llevant, molt humits, i on les tempestes d'estiu, també es donen sovint.
Les precipitacions mitjanes anuals són elevades en tota la comarca, per sobre dels mil mil·límetres, excepte a la part baixa de la vall del Ter, fins a Ripoll. En aquest indret hi ha un fenomen anomenat ombra pluviomètrica que consisteix en el fet que les muntanyes que voregen una vall dificulten l'entrada d'aire humit. Cap a la vall de Camprodon les precipitacions superen els 1100 mm i segurament els 1200 en alguns indrets. Es tracta d'un dels sectors més plujosos i humits de Catalunya.
Aquestes precipitacions mitjanes es distribueixen molt irregularment al llarg de l'any i són variables d'un any a l'altre. Fins dins el mateix Ripollès hi ha variacions notables. Cal diferenciar el sector d'alta muntanya del de muntanya mitjana, i la part oriental de l'occidental. A grans trets, plou i neva més a mesura que hom s'enlaira. Les diferencies entre el fons de la vall de Ripoll i la vall de Núria, per exemple, són notables en totes les estacions. A la tardor i primavera plou molt més al sector oriental que a l'occidental, a causa dels vents de llevant. A l'hivern i estiu les diferències no són tan extremades encara que normalment plou més al cantó est.
L'estació més plujosa és l'estiu a gairebé tota la comarca, a causa de les tempestes que es formen a la tarda de molts dies. Gairebé tota la comarca rep més de 300 mm de mitjana durant els tres mesos d'estiu. Segueixen la primavera i la tardor. La primavera és clarament més plujosa a la meitat oriental. L'hivern és l'estació amb menys precipitació, molt per sota de les altres. Malgrat to, no és pas una estació seca, ja que en total supera els 100 mm durant els tres mesos d'hivern a gairebé arreu del Ripollès; el gener és el mes amb menys precipitació. Les temperatures baixes fan que hi hagi una escassa evaporació, i que les precipitacions sigui sovint en forma de neu, en especial per sobre els 2000 metres d'altitud.
Les temperatures mitjanes anuals són baixes per sota els 12º arreu. i per sota dels 10º a la muntanya. Els hiverns són molt freds, tant per l'efecte de la muntanya com per la tendència continental. Les mitjanes de gener són per rota de 3ª, amb valors inferiors a 0º, a partir de 1500 metres. Els estius són frescals, encara que de dia les temperatures poden pujar força. La presència de boires i núvols amb precipitacions freqüents fa que normalment es registrin temperatures moderades. Les mitjanes de juliol no superen els 20º, sent per sota dels 15º. en els vessants superiors.
Els vents tenen molta importància, sobretot a l'alta muntanya, on solen bufar amb violència. Els llevants són portadors de precipitacions, en canvi els de ponent solen símptoma de bon temps. La tramuntana bufa als cims de l'alt Ripollès, i té importància perquè arrossega grans quantitats de neu dels vessants nord, ja en terres franceses, cap els vessants ripollesos. És per aquesta causa que en alguns indrets s'acumula més neu de la que se'n derivaria només de les nevades. Aquest vent quan bufa fort dificulta molt l'esport d'esquí.
La vegetació
Am climes i relleus tan variats i contrastats és evident que al Ripollès hi hagi una gran diversitat de paisatges vegetals. A grans trets hi ha cinc grans tipus de dominis vegetals que de manera natural ocuparien una superfície notable: rouredes, fagedes, pinedes de pi roig, pinedes de pi negre i prats naturals d'alta muntanya.
Les petites planes i vessants inferiors dominarien les rouredes de roure martinenc i de roure de fulla gran. Les rouredes serien els boscos més extensos de la meitat meridional del Ripollès i penetrarien força cap a les Valls del Freser i de Camprodon per sota dels 1.300 metres, aproximadament. En els indrets més secs i menys plujosos abunda el roure martinenc, que és el roure més estès per la comarca.
A Catalunya, els boscos de roure pènol (Quercus robur), són escassos. Es troben en indrets humits: als fons de valls o a les parts baixes dels vessants obacs. La seva fusta, molt valorada, i el sòl on es trobaven, apte per l'agricultura, ha fet que històricament s'hagin talat. Actualment resten boscos petits al Ripollès, la Garrotxa i a la Vall d'Aran.
Ara podem trobar bones rouredes tant de roure martinenc com de roure de fulla gran, però ocupen una superfície molt inferior a la que ocuparien de manera ben espontània. Al seu lloc hi ha conreus, pastures, construccions, i sobretot matollars i boscos de pi roig. Aquestes pinedes ocupen àmplies superfícies del territori propi de rouredes. El pi roig ha estat plantat i afavorit perquè el seu tronc és recte i llarg i és ideal per a fusteria i creix força ràpidament. Els matollars més estesos són les boixedes i landes de ginestell i ginebre.
El pi roig ha estat afavorit per l'home en terres pròpies de les rouredes per a la producció de troncs, però se sap que el pi roig ocuparia naturalment també àmplies superfícies, en especial entre el 1.300 i el 1.600 metres dels vessants amb clima de tendència continental. Al Ripollès el pi roig ocuparia naturalment alguns vessants dels rasos de Tubau i de les serres de Matamala, Montgrony i Cavallera, indrets on actualment és abundant. En realitat, les pinedes de pi roig són els boscos més estesos de la comarca i constitueixen un recurs econòmic important.
La fageda es faria naturalment als vessants més humits de la muntanya mitjana. Ocuparia superfícies àmplies en les muntanyes que limiten amb la Garrotxa, on actualment és abundant. A la resta de la comarca forma boscos aïllats enmig de pinedes o boixedes als rasos de Tubau i serra Cavallera.
A partir de 1.600 metres les pinedes de pi roig deixen pas al pi negre, que és l'arbre que suporta més els fred. Sovint es formen primer boscos mixtos amb els dos pins, però ben aviat només creix el pi negre. El pi negre forma extensos boscos entre 1.600 i 2.300 metres, encara que en nombrosos indrets el bosc ha estat destruït per a pastures. El paisatge actual subalpí del Ripollès és un mosaic de pinedes, pastures i matollars de neret, ginebre o bàlec.
L'entorn del santuari de Núria és un indret excel·lent per a l'observació del bosc de pi negre, com també dels matollars de neret i ginebre. També és un lloc bo l'entorn de la collada de Toses, al límit amb la Cerdanya. Als vessants de la part final de la pujada a la collada hi ha un matollar de bàlec molt extens. En tots dos llocs es pot comprovar com la disminució del pasturatge comporta que el bosc de pi negre vagi avançant, ocupant el terreny que li pertoca naturalment.
Per sobre dels 2.300 metres ni el pi negre no pot aguantar les baixes temperatures i la neu, i pocs són els arbres que gosen establir-se més amunt d'aquesta cota. Normalment són arbres aïllats i esquifits, amb troncs tortuosos i branques petites i poques fulles. El que es fa naturalment és un matollar, que una mica més amunt tampoc no aguanta el fred. Només hi ha prats, que a l'hivern són totalment tapats per la neu. La neu els protegeix dels freds més rigorosos. Quan la neu es fon ja no fa tant fred.
Població
La població ha sofert canvis importants en les darreres dècades, encara que els gràfics de l'evolució global mostrin uns canvis lleugers. El que passa és que la població ha canviat molt en l'interior de la comarca.
Si es consulta l'evolució del total comarcal. Els gràfics mostren una població total escassa amb un lleuger descens a l'inici de la segona meitat del segle xix, seguit d'un augment fins al 1930. Aquest augment correspon al procés d'industrialització tèxtil i d'explotació de les mines de carbó a Ogassa. Posteriorment algunes d'aquestes indústries entraren en crisi, en especial l'extracció hullera, la qual cosa es reflecteix en la disminució o estancament demogràfic des de 1930 fins a finals del segle xx. Durant aquest període, la població del Ripollès es mou entorn dels 30.000 habitants. A partir de 1970 la disminució és clara.
A l'interior de la comarca hi ha tendències ben diferents. Els municipis de muntanya han anat tendint el despoblament progressiu. Aquesta tendència tampoc no es pot detectar del tot en les dades de cada municipi, perquè mentre molts pagesos abandonen la masia, d'altres persones o ells mateixos van al nucli principal del municipi. Els situats de ple a la muntanya evidencien bé aquest despoblament, com Pardines (588 habitants el 1857 i 130 el 1981). Les Llosses (417 habitants el 1857 i 20 el 1981). Vallfogona de Ripollès (1.168 habitants el 1857 i 250 el 1981), i Vilallonga de Ter (1.216 habitants el 1857 i 452 el 1981).
Els municipis situats al curs del Ter i que tenen una plana que ha permès una mica de conreu i una lleugera expansió industrial o urbanística, han mantingut la seva població i, fins i tot, alguns l'han augmentada. Ripoll, com a capital de la comarca ha augmentat la població, de manera que actualment hi viu més d'un terç de la població del Ripollès, mentre que el 1857 no arribava a una setena part.
Dels altres municipis només ha augmentat de manera sensible Campdevànol, a causa de la instal·lació de diverses indústries (metal·lúrgia, paper, tèxtil). Sant Joan de les Abadesses i Ribes de Freser registraven un augment notable fins a la Guerra Civil espanyola, a causa de les indústries tèxtils i d'altres, però posteriorment s'estancaren i en els censos de final de segle xx mostren un descens. Camprodon és un municipi extens a causa de l'agregació del terme de Beget, que anteriorment pertanyia a la Garrotxa. El despoblament ha estat molt gran en tot el terme, excepte al nucli, on el turisme li ha donat vida. Cas a part és el municipi d'Ogassa, que augmentà molt la població a causa de les explotacions mineres.
Les activitats
El Ripollès ha estat una comarca pirinenca amb una activitat industrial notable, que constituïa un reforç a l'agricultura. A la ramaderia i a l'aprofitament forestal tradicionals. En les darreres dècades l'activitat industrial ha estat la que ha ocupat més població activa.