Als deu anys va contraure una malaltia tan greu que arribà a les portes de la mort. La superà i visqué una llarga temporada a Viladrau per tal de refer-se. Després, va fer el batxillerat en un col·legi de Barcelona. En acabar aquest cicle escolar, el seu pare publicà, en edició privada, Israel, el seu primer llibre, i que, amb un manual d'Història, són els únics que va escriure en castellà. 

L'any 1930, ingressà a la Universitat de Barcelona, on va viure la breu, però apassionant i memorable, experiència de l'autonomia, després de la caiguda de la Monarquia i l'adveniment de la República. Fou també aleshores quan s'inicià la seva amistat amb el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. A l'estiu de 1933, el creuer per la Mediterrània, que organitzà la mateixa Universitat, li donà l'avinentesa de tenir un coneixement directe de llocs com Grècia, Palestina i Egipte: les cultures d'aquests països tenen en l'obra de Salvador Espriu un pes específic molt important i significatiu.

Obtinguda la llicenciatura en Dret el 1935 i la d'Història l'any següent --havia fet a més, estudis de llengües clàssiques--, es configurava per a Espriu  un futur universitari molt brillant, perspectiva que culminà amb la concessió d'una beca per emprendre estudis d'egiptologia. Però tot això s'esvaí de cop amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola.

Cal tenir en compte, encara, la publicació, durant aquest període, de cinc llibres en prosa --novel·la i conte--, entre els quals hi ha Laia i Ariadna al laberint grotesc. Cosntirtuïren una novetat radical en el context de la literatura catalana d'aleshores, no sols per la temàtica i la forma sinó també per l'actitud de l'escriptor. Tot i haver cerat un clima polèmic, el caracteritzaven com un dels escriptots més valuosos de les noves promocions.

Quan mobilitzaren la seva lleva, ell ja s'havia incorporat. Treballà a l'Auditoria de Guerra fins a la fi de la contesa. i, encara hagué de portar el despatx del seu pare, perquè aquest haviua tingut un infart. Pel gener del 1938 morí, al sanatori del Brull, el seu amic Rosselló. Aquest mateix any, publicà un altre llibre de proses. El 1936 havia fet una versió lliure, en català, de l'obra teatral Fedra de Llorenç Villalonga, que aquest havia escrit en castellà.

Després de la guerra, tot i les mesures i prohibicions contra qualsevol manifestació en llengua catalana, no es podia evitar la continuïtat de la literatura, encara que fos en privat o en cercles molt reduïts, clandestins. Així, ja el mateix any 39, Espriu Escriví Antígona. I, des de la represa de les edicions, figurà entre els escriptors de presència més constant dins els límits imposats per les circumstàncies. 

Aleshores, Espriu es dedicà, sobretot, a la poesia. Una poesia <<elaborada amb minuciosa pulcritud i en la qual res no se'ns presenta com a gratuït ni superficial>>  (Josep Maria Castellet). Evidentment, aquest treball no donava, en absolut per viure, i el nostre gran escriptor s'hagué de guanyar el pa durant uns vint anys en una notaria i, després, fins a la jubilació, en una empresa d'assegurances mèdiques. 

Els condicionaments de la post-guerra determinaren que el coneixement de la seva obra quedés reduït a uns cercles molt limitats, situació que afectà a tots els escriptors catalans d'aquells anys. No fou fins els anys seixanta que l'obra d'Espriu començà a eixamplar els seus cercles d'irradiació. Hi contribuïren, sobretot, els muntatges teatrals de Ricard Salvat i els poetes musicats i cantats per Raimon. Diaris i revistes li prodigaren les entrevistes, i fou traduït a diferents idiomes.

Com a reconeixement de la vàlua de l'obra d'Espriu, cal remarcar la concessió del premi Montaigne el 1971 per la Universitat de Tübingen (Alemanya) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1972.

Salvador Espriu va morir a Barcelona el 22 de febrer de 1985.