Sergei M. Eisenstein, un intel·lectual amb una sorprenent varietat d'inquietuds artístiques i culturals, va deixar una empremta indeleble en la història i la manera de fer el cinema.
A principis dels anys 1920 va realitzar diverses pel·lícules per al nou Govern soviètic, amb les quals pretenia ajudar a entendre la recent Revolució Russa. Així La Vaga (1925) i  
Octubre (1928) són cridaners intents d'aportar una història i un sistema de valors a la emergent societat socialista, metre que El cuirassat Potemkin (1925) dramatitza la transició entre la lleialtat al vell règim y la participació en el nou. Aquestes pel·lícules eviten deliberadament els aspectes
que el cinema de Hollywood havia convertit en una norma a tot el món: l'èmfasi de la narrativa impulsada pels personatges, el reforçament dels valors establerts i el compliment de desitjos impossibles de satisfer, tot plegat desplegat per glamuroses estrelles. En canvi, aquestes obres advoquen per abandonar l'individualisme a favor de la solidaritat de grup.

A finals dels anys del 1920, Sergei M. Eisenstein estava desil·lusionat per les poques possibilitats de realitzar un treball realment creatiu que oferia el seu país i es va traslladar a Hollywood, on va començar a rodar una història de la revolució mexicana titulada ¡Que viva México! (1932). Tot i això, el cineasta soviètic va ser incapaç de completar el projecte, malgrat el suport del novel·lista i d'haver rodat més de 30.000 metres de pel·lícula, i va tornar a Rússia.

Les pel·lícules que va fer després, justament cèlebres, insisteixen en la riquesa de la posada en escena, l'estil visual i els personatges multidimensionals. L'espectacular epopeia Aleksandr Nevski (1938), que trasllada el conflicte russo-alemany a l'Edat Mitjana, va proporcionar a la cultura soviètica una mirada retrospectiva nacionalista sobre les seves arrels ètniques. Per la seva banda, les dues pel·lícules sobre Ivan el Terrible (1944-1958) són fredes, enlluernadorament belles, difícils de veure, tristos i fascinants, tot alhora. És possible que fossin una crítica subreptícia a la tirania estalinista i al culte a la personalitat.