Simfonia del Nou Món
La Simfonia núm. 9 en mi menor, op. 95, B. 178, coneguda habitualment amb el sobrenom de Del Nou Món, és la darrera simfonia d'Antonín Dvořák. Fou composta a Nova York entre el 10 de gener i el 24 de maig de 1893, durant el primer any de l'estada del compositor als Estats Units, i estrenada el 16 de desembre d l mateix any al Carnegie Hall per la Philharmonic Society of New York, sota la direcció d'Anton Seidl. És una de les obres més conegudes de Dvořák i una de les simfonies més interpretades del repertori internacional.
L'estada de Dvorák a terres nord-americanes va ser profitosa per a ell, ja que va aportar nous elements a la seva formació. Amant de totes les manifestacions folklòriques, escolta i recull melodies indígenes i, particularment, danses negres, com "cakewalks", "dansons", "two-steps" i cants espirituals. Sobre la producció dels seus tres anys de vida a terres d'Amèrica, brillen la cèlebre Cinquena Simfonia, coneguda amb el títol de Simfonia del Nou Món i el Quartet en fa major, op. 96, obres en què s'adverteixen accents especials molt distants dels quals Dvorák havia emprat amb anterioritat, sota el pes dels corrents alemany i eslava. Amb tot. no es pot negar que la personalitat de l'autor presideix les dues obres, i fins i tot els temes exòtics que utilitza -i que tant el van combatre els seus compatriotes-- són modelats a plaer pel seu temperament eslau.
I. Adagio. Allegro molto:
La composició comença amb tres breus frases melòdiques en addagi, que serveixen d'introducció i ens porten un alè de fragància campestre. La primera frase, delicasa i dolça, és tallada amb aspror per un enèrgic interrogant, suavitzat a continuació per una tercera frase de suma mobilitat. Segueix un període de modulació que, com a pont, ens trasllada a l'allegro molto, presentada per les trompes, que té la seva resposta en un rítmic dibuix amb intervenció de la fusta i la corda; ambdós motius són objecte de variacions, repetint-se més robustos i ampliats i després d'un passatge preparatiu entona la fusta un nou tema, fonamental a la resta d'aquest moviment; la frase melòdica és atacada pels baixos, mentre a la regió alta flota un contratema d'exquisida delicadesa. Canvis bruscos de tonalitat se succeeixen en magnífic
tractament orquestral dels temes exposats a la allegro i és la flauta ara la que canta una melodia de sabor popular, comentada pels instruments de corda repetidament. Tot aquest darrer període es reprodueix amb orquestració més vigorosa, i els diversos temes d'aquest temps són reexposats en les tonalitats més variades, com a apoteosi de festa popular.
III. Scherzo:
El primer tema, que segueix a una breu introducció, és alegre i bulliciosos i ve seguit per un altre moviment més reposat, de ritme oscil·lant i rica melodia. Al trio apareixen esbossats alguns fragments de l'allegro; l'ambient de festa camperola torna amb el tema inicial de l'scherzo; ressusciten seguidament temes anteriors i acaba amb un brusc acord.
II. Largo:
Una frase reposada i solemne constitueix la introducció, precedint l'entrada del corn anglès, sobre un fons greu.
Afirmeu que Dvorák va produir aquest inspirat fragment animat per la lectura d'una obra de Longfellow, en què es descrivia la grandiositat dels boscos de Hiawatha. És una melodia quejumbrosa que recorda els cants espirituals dels negres americans i està penetrada de religiós fervor. El càntic del corn troba ressò a la regió aguda, reproduint-se orquestrat amb exuberant color i àmplia sonoritat. La ombrívola soledat de la selva misteriosa deixa sentir el susurro del vent; torna el corn a dibuixar la seva cançó, repetint-se com un cor llunyà per perdre desfigurada. El moviminet pren un caràcter més animat, apuntant un nou tema de gran dolçor que la corda acompanya amb els seus trèmols i pizzicati. L'orquestra troba més vivacitat i s'adverteixen reminiscències dels temes del primer moviment, combinats amb un nou motiu atacat pel metall, fet que origina un diàleg meravellós. La melodia inicial reapareixerà per ser repetida per tota l'orquestra, i el moviment troba la seva fi amb la frase que va servir d'introducció, deixant-nos la mateixa impressió de solemnitat i misteri al principi despertada.
IV. Finale. Allegro con fuoco:
Una breu introducció, esquinçada, precedeix el tema central que en fortissim presenta el metall; repeteix-se, subratllat per la corda primer, per després portar-ho a la regió aguda, recolzat pel metall. En definitiva, serà tota l'orquestra la que ho comenti amb amplitud. Una nova melodia apareixerà precedint la recapitulació, en què desfilen i es fonen tots els temes d'aquesta grandiosa obra. la selva sembla ser joguina de l'huracà; torna amb tremols de la corda i, desfigurat, reapareix el motiu central del largo, malenconiosament entonat per la trompa. S'intensifica, repetint-ho tota l'orquestra, i amb l'evocació fugaç i de temes precedents arriba el final ràpid i vigorós.