Tablas de Daimiel (Castilla la Mancha)
El Parc Nacional de Tablas de Daimiel és un parc nacional espanyol que protegeix la zona humida homònima a la província de Ciudad Real.
Les Taules de Daimiel són, al costat de Doñana, els dos únics Parcs Nacionals amb ambients de zones humides, entenent-se com a tals "les zones de marenys, pantà, torbera o aigües rases, naturals o artificials, permanents o temporals, d'aigües romançades o corrents, dolces, salobres o salines, amb inclusió d'aigües marines la profunditat de les quals en marea baixa no excedís dels sis metres". Al llarg dels últims decennis, a Europa, s'han reduït de molt notòriament aquestes superfícies en ser considerades durant molt de temps i erròniament com a zones inhòspites, poc rendibles i fins a nocives per a la salut pública.
La realitat és ben diferent i avui dia, les zones humides gaudeixen d'un suport per part de la diferents administracions on es valora l'immens potencial biològic, estètic i econòmic d'aquestes àrees. En 1971, la UNESCO va aprovar la coneguda Convenció de Ramsar, la finalitat de la qual era la de preservar la integritat de les zones humides en l'àmbit internacional, reconeixent el seu important paper en el règim fluvial d'una regió en regular el cabal hídric dels rius, així com punts de concentració, repòs i alimentació de nombroses espècies d'aus en les seues llargues rutes migratòries. Les referències bibliogràfiques sobre la importància de Daimiel es remunten al segle XIV en l'obra de l'infant Joan Manuel, El Libro de la Caza. Felip II, cap a 1575, va posar l'accent en la seua conservació com un de les seus llocs de caça preferits.
Més recentment, en 1966, les Taules de Daimiel es converteixen en Reserva Nacional de Caça. Per fi, el 28 de juny de 1973, dos anys després de l'acord de Ramsar, es crea el Parc Nacional de les Taules de Daimiel, sent el setè, per ordre cronològic, d'Espanya i el de menor superfície amb 1928 ha. està situat en la manxega província de Ciudad Real en els termes municipals de Villarrubia de los Ojos i de Daimiel, entre àrees d'extensos cultius cerealistes i vinyes, típics de l'ambient manxec. El nom de Taules fa referència al desbordament natural del llit dels rius i rierols en uns certs llocs del seu recorregut, a causa de les importants oscil·lacions o fluctuacions del nivell de l'aigua en un clima mediterrani continentalitzat, caracteritzat per un elevat estiatge i un cru hivern.
Nombroses illes (amb major o menor superfície depenent del nivell de l'aigua) s'estenen al llarg del Parc. La del Bru, Martinet de nit, la dels Generals o la major d'elles, la del Pa, amb tot just 30 Ha. Una cruïlla de canals, illots i recolzes, a mode de laberint, que acolliran en la seua vegetació palustre un dels més importants ecosistemes de Castella.
Diverses vistes de la vegetació de les Tablas
La vegetació helofítica, que és com es denomina a les espècies que componen la superfície aquàtica, està dominada per la Cladium, Cladium mariscus, i el Phragmites, Phragmites communis. La primera espècie és deguda a l'aportació d'aigua dolça per part del riu Cigüela i són formacions molt denses que requereixen un substrat turbos i que no s'assequen durant l'estiu. D'aquesta manera, si existeixen estius secs molt continuats es produirà una regressió del claudium, a costa del canyissar, el qual està adaptat a colonitzar ràpidament un lloc adequat gràcies als seus estolòns de ràpid creixement.
Existeixen altres espècies helofíticas com la Boga, el jonc d'estany, Scirpus lacustris, i diverses espècies de joncs d'aigua, que contribueixen en l'alimentació i refugi de les aus aquàtiques. Els arbustos, anteriorment al·ludits, són els Tamariu de França, l'única espècie arbòria autòctona de la zona, la seua presència no és constant i tampoc formen rodals densos excepte alguna excepció.
Però l'autèntica riquesa botànica està sota l'aigua. El fons del Parc està entapissat per enormes prades d'algues carófitas, entre les quals destaquen el gènere Chara com les espècies C. major, en aigües profundes i permanents i C. hispida en aigües salines i estacionals, així com C. vulgaris i C. canescens menys abundants. Les espècies dels gèneres Ceratophyllum, Myriophyllum i Potamogeton seran, al costat de les ovas o Amaranthus hybridus, els components més singulars en el manteniment ecològic dels fons d'aquestes zones humides, a més, serveixen de recer i alimentació als peixos. La presència d'algues verdes del gènere Cladophora indica, en un cert grau, el procés d'eutrofització al fet que està sotmès el Parc Nacional. Finalment, citar la desaparició del Nenúfar groc, Nuphar luteum, molt abundants en èpoques pretèrites.
En una primera observació de la zona ens sorprendrà l'homogeneïtat paisatgística del mitjà amb extensos canyissars i algun arbust entremesclat.
Algunes de les peces de la fauna a les Tablas.
Riquesa excepcional de les aus aquàtiques
Són escassos els llocs amb alta concentració (molts exemplars en poca superfície) d'aus: les zones humides i per tant Daimiel és un d'ells.
Els xicotets passeriformes estan totalment associats a la vegetació helofítica o senillars. Destaquen la Mallerenga de bigotis, Panarus biarmicus, el Repicatalons eurasiàtic, Emberiza schoeniclus, el Boscaler comú, Locustella luscicinioides, la verdaleta, Cisticola juncidis, així com el Blauet, Alcedo atthis. El grup dels somormujos compta amb una important població reproductora amb les espècies del Cabussó emplomallat, Podiceps cristatus, Cabusset comú, Tachybapaptus ruficollis i el Cabussó collnegre, Podiceps nigricollis, la seva alimentació es basa fonamentalment de peixos.
Els anàtids o ànecs es compten per milions. Existeixen entre 2.000 i 3.000 parelles reproductores d'Ànec collverd, Anas Platyrrhynchos, així com al voltant de 1150 parelles de Xibec cap-roig, Netta rufina, que representen el nucli reproductiu més important d'Europa Occidental.
El Morell cap-roig, Aythya ferina, compta amb unes 1,000 parelles i l'Ànec griset, Anas strepera, unes 80. La resta d'espècies de anátida utilitza Daimiel com a zona d'hivernada o com a lloc de parada en les llargues migracions: Xarxet comú. Ànec xiulador, Ànec cuallarg, Ànec cullerot comú i diverses espècies de porrons com el Morell de plomall i el Morell buixot, així com les oques.
Els ardèids compten amb diverses colònies uni-especifiques o mixtes de l'especies Agró roig, Ardea purpurea, amb 15 parelles, Martinet de nit, Nycticorax nicticorax, amb 20, Martinet blanc, Egretta garzetta, i el Martinet menut, Ixobrychus minutus. L'escàs Bitó comú, Botaurus stellaris, sembla haver-se extingit com a reproductor: una pèrdua irreparable d'una espècie abans molt abundant. El Bernat pescaire és hivernant o migrador.
Els limícoles tenen una població molt irregular: nidifiquen la Camallarga comú, Haimantopus himantopus, la Perdiu de mar, Glareola pratincola, la Fredeluga, Vanellus vanellus, així com el Gamba roja comuna, Tringa totanus, i la Xivitona comuna, Actitis hypoleucos. La resta d'espècies com el Corriol camanegre, Territ variant, el Tètol cuabarrat i d'altres poden observar-se a milers durant l'hivern o en les migracions.
Els làrids estan representats per la Gavina vulgar, Larus ridibundus, i el Fumarell carablanc i comú entre els nidificants.
Els ràl·lids, entre els quals destaquen la Fotja, Fulica atra, i la Polla d'aigua, Gallinula Chloropus, per la seva abundancia, estan acompanya des per altres espècies més escasses com el Rascló occidental i el Rasclet europe.
Finalment, citar els rapinyaires, depredadors aeris que compten amb l'Arpella comuna, Circus aeroginosus, com l'espècie més característica de les zones humides amb una població reproductora avaluada en 10 parelles.
La continuïtat d'aquesta riquesa ornitològica i ecològica dependrà en gran mesura del Pla Hídric de les Tablas de Daimiel com a última esperança abans que sigui massa tard, ja que la sobreexplotació a què ha estat sotmès l'aqüífer ha estat excessiva.
