Caterina Albert i Paradis, més coneguda literàriament per un dels seus pseudòmims, <<Víctor Català>>, nasqué l'11 de setembre de 1869 a l'Escala, l'Alt Empordà, on residí exclusivament fins al 1899 que llogà un pis a Barcelona, on es traslladà a viure amb més regularitat a partir de 1904. Des d'aquest anys fins a uns quinze abans de la seva mort, quan s'enllità a l'Escala, alternà aquestes dues residències.
Aenean leo ligula, porttitor eu, consequat vitae, eleifend ac
Fou la filla gran del matrimoni Lluís Albert i Parareda i Maria Dolors Paradís i Farrés. El seu pare, procedent de Verges, alternava la professió d'advocat amb la dedicació a la política --fou diputat-- i amb les tasques d'administració de les propietats -- tat dels Albert com els Paradís eren propietaris rurals--; aquestes tasques el mantenien sovint fora de casa. No obstant la jerarquia familiar, seguint les normes de la tradició, era exercida per l'avia Paradís, ja que la residència familiar de l'Escala provenia de la línia materna. Això, juntament amb el fet que el pare morís quan Caterina tenia vint anys, explica l'estret lligam que s'establí entre l'autora , la seva mare i la seva avia. Són abundants les manifestacions d'afecte que Caterina Albert ve fer per escrit respecte a aquestes dues dones.
Rebé una formació com la de totes les noies d'una família benestant: l'escola, o el que ella en deia la costura, on aprengué les primeres lletres; una temporada en un pensionat de Girona i res més; únicament la formeció particular a casa, encaminada sobretot a formar una senyoreta: unes lliçons de solfeig, l'aprenentatge de les labors considerades pròpiament femenines i les classes que ella sol·licità de pintura i escultura. El que més contribuí, però, a la seva formació fou el poder disposar amb tota llibertat, i per a ella sola, d'una cambra, la seva <<cambra blanca>> com l'anomenà a Mosaic III; aquesta era un estudia a les golfes de la casa de l'Escala, on podia passar llargues hores dedicada a la lectura i a practicar, en secret, la seva vocació artística.
En efecte, ja des de petita manifestà una predilecció especial per l'art, concretada els seus primers anys en la vocació pel dibuix, que més tard amplià a la pintura i a la escultura, especialitat en la que fou guiada tècnicament a través de les lliçons d'Felix-Antonio de Alarcon i Josep Carcassó. També molt aviat compartí la seva vocació d'artista plàstica amb la d'escriptora. Així ja des de molt jove escrivia, primer en castellà després en català, sensacions, impressions o simplement històries que havia sentit contar.
Sembla que envià algunes de les seves primeres creacions a diverses publicacions de l'època però de fet no es donà a conèixer públicament fins al 1892 que participà en els Jocs Florals d'Olot amb el monòleg La infanticida i el poema El llibre nou. És en aquest moment quan podem dir que comença la vida literaria de la nostra escriptora, vida que anirà marcada pel contrast que s'estableix en la seva personalitat entre la senyoreta de l'Escala i l'autora literària, fet que li ocasionarà més d'un disgust. El primer fou en aquests mateixos Jocs Florals, ja que es questionà l'escenificació del monòleg premiat, donada la cruesa del tema. Caterina Albert davant del fet opta, com sempre farà, per recloure's, no anar a recollir el premi i, per tant, no donar-se a conèixer. S'ha deixat vèncer per la por al <<què diran>> de la senyoreta d'una família i d'un estament determinats que ha de conservar la seva imatge tal com manen els costums i la tradició.
Aquest contradicció, constant al llarg de la seva vida, no ve donada simplement pel fet que hagués de conservar <<la imatge>> que la condició familiar requeria, sinó també pel seu caràcter contradictori, ja que al costat d'una dona que es manifesta tímida i que realment en alguns moments reacciona com a tal, es troba una dona capaç de no sotmetre's no censurar-se per timidesa a l'hora d'escriure. Al costat d'una dona que s'aïlla, que viu reclosa, hi ha l'escriptora que participa de la vida literària del país a través de les col·laboracions en publicacions i la participació en concursos. Al costat de la dona ideològicament conservadora hi trobem la dona que escandalitza la societat trencant els motlles encarcarats que condemnaven la dona a no escriure i en tot cas li feien privatives segons quines temàtiques i segons quins tons i estils. Il·lustra molt bé el que acabem de dir la confessió que Víctor Català féu en una carta a Joan Maragall l'any 1903: <<Avui torno a ser una noia, una noia de família, d'estament determinat, que té determinades relacions socials, i aquestes, plenes de prejudicis i cosetes prediquen i fallen segons elles, no segons jo. I a mi, que no hi ha res que repugni com la dona que aquí se té per emancipada ni res que tant m'espanti com la possibilitat de veure'm inclosa a tal categoria sento lligat mon pensament davant l'obra a fer i alterades mes percepcions de la vida per la por a l'amic, al burgès...al monstre que em coneix i que m'espia.>>
Les seves obres comencen a aparèixer amb una certa regularitat a partir del inicis del segle XX. És en aquests moments que es dóna a conèixer amb el pseudònim de <<Víctor Català>>, que tanta polèmica originà el 1902 quan, arran de la publicació de Drames Rurals, es descobrí que amagava el nom de Caterina Albert.
És també a partir d'aquests moments que inicia una sèrie d'pamistats literàries que tindran una gran influència en la seva vida i en la seva obra. Cal destacar sobretot l'amistat amb Narcís Oller i amb Joan Maragall, a qui Caterina Albert admirava profundament com a literat i com a persona. D'aquestes amistats n'ha quedat un repertori de cartes, algunes molt interessants, que permeten esbrinar fil per randa la personalitat humana i literària de l'autora.
Malgrat aquets contactes, Caterina Albert, <<Víctor Català>>, volgué mantenir-se al marge dels cenacles literaris, manifestà contínuament la seva condició d'amateur i reclamà sempre la llibertat tant de contingut com dels postulats estètics de les seves obres.
Amb tot, participà en diversos concursos i rebé alguns premis i guardons: l'any 1903 es presentà als Jocs Florals amb Marines i li fou concedida la copa del Consistori, que no anà a recollir; l'any 1909 fou concedida pels Jocs Florals el premi Fastenraht a la novel·la Solitud; l'any 1917 presidí els Jocs Florals en què pronuncià el discurs De civisme i civilitat; l'any 1918 rebé el segon accèsit dels Jocs Florals per la poesia Cavalls del Port; finalment el 14 de gener de 1923 rebé el nomenament com a mebre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, on llegí l'elogi del seu antecessor, Frederic Rahola, i a la terra d'ambdós, l'Empordà, titulat Sensacions d'Empúries.
